Avui porto una proposta per aquest Sant Jordi o per quan es tingui una estona per gaudir de la lectura. Llegir sempre és una delícia, però si a més es tracta d’un llibre que combina la sensibilitat i la passió per la natura ja es un èxit assegurat.
Es tracta de “Bombolleta” de Mario Penelletti, un conte que també està en versió d’audio llibre per fer-lo més accessible a tothom i que es pot adquirir a la botiga taller Estampart de Planelles (Noguera) i a la llibreria Casa Anita de Barcelona o sota comanda a penelletti@gmail.com
Si encara no us he convençut amb la recomanació us deixo amb l’entrevista que vaig fer a l’autor de “Bombolleta”.
Per a qui encara no et conegui… qui és Mario Penelletti? Com compagines la teva feina amb la d’escriptor?
Mario Penelletti és un pseudònim que vol honorar Benedetti, un poeta universal i, alhora, un petit poblet de la Noguera (Penelles), d’on sóc fill i on ara hi visc. He estat professor de secundària al llarg de vint-i-cinc anys i, per a mi, l’escriptura és també una via per educar, per arribar als nens i joves i fer-los pensar, per obrir-los els ulls a certes realitats. És, doncs, en certa manera, una prolongació “artística” de la que ha estat la meva professió. Actualment, dic que em dedico a “l’hortografia”, perquè cuido L’hort del Miquel, un espai enjardinat per al passeig formatiu i contemplatiu, i escric. I atès que el que escric té com a motiu principal la natura, encara combina la mar de bé.
Quins són els teus referents literaris?
Sempre he estat fan del Petit príncep de Saint-Exupéry, perquè és capaç de transmetre missatges profunds i vitals amb un llenguatge senzill, utilitzant imatges quotidianes i alhora potents. D’altra banda, m’entusiasma el lirisme i la saviesa d’en Khalil Gibran, l’escriptura punyent i tràgica d’Unamuno i Sartre… I d’aquí, a casa nostra, sóc un enamorat de l’estil i l’humor surrealista de Pere Calders i de Pere Quart. També són per a mi referents Facundo Cabral, certs llibres de la Bíblia (com ara el Gènesi o el llibre de Job), etc. En síntesi, m’agrada que l’escriptura tingui un contingut filosòfic i ètic, que convidi a la reflexió, que interpel·li el lector i faci que aquest, petit, jove o adult, es qüestioni la realitat que viu, les seves creences i el seu comportament. I alhora, pot ser fruit de la meva experiència docent, necessito emprar un llenguatge entenedor i que no renunciï a l’humor.
És “Bombolleta” el llibre que t’hauria agradat que t’expliquessin de petit?
Suposo que quan escrius un conte per a infants, inconscientment es fa present aquest nen o nena que, d’amagatotis, seguim sempre sent. Per tant, crec que sí, que m’hauria agradat que m’expliquessin contes com el de la “Bombolleta”. Vist des d’on soc ara, crec que un conte com “Bombolleta” (la història, però també l’aprofundiment al qual la guia didàctica convida a través dels interrogants i recerques que proposa) m’hauria transmès valors, autoconeixement i m’hauria fet interessar més pregonament per la muntanya i els seus habitants.
Què és per a tu “Bombolleta”?
És un projecte artístic i pedagògic fet amb il·lusió, cura i a moltes mans des de diferents punts del país per persones compromeses amb l’educació, amants de les belles arts, professionals diversos i molts col·laboradors desinteressats, adults i infants. És un projecte d’educació ambiental, però alhora d’educació en valors i d’educació emocional. Entenem que la cura del medi natural no neix de la mera informació sobre biologia i ecologia, sinó d’experiències corprenedores que transformen el cor i, per tant, el pensament i l’acció. “Bombolleta” convida a perseguir els propis somnis, a ser valent i prudent quan cal, a saber escoltar, a apreciar la bellesa, a conèixer-se i acceptar la diferència, a meravellar-se davant el misteri…
Com neix la idea del llibre?
Com a treball final del postgrau “Valors i significats espirituals de la Natura” (UdG), vaig escriure el Cant del Feng, un conte (també acompanyat d’una guia didàctica) adreçat a adolescents i que vol fomentar una relació més amorosa, harmònica i responsable amb l’entorn natural en temps d’emergència climàtica. Si El Cant del Feng va ser el fill del postgrau, “Bombolleta” n’és la seva néta, atès que segueix la mateixa estructura (conte + guia didàctica), tot i que està enfocat a nens i nenes. Tanmateix, tant un com l’altre, neixen de la idea que només des de l’estima per la natura i l’agermanament amb els altres éssers vius pot esdevenir-se el canvi radical de consciència i acció que el nostre món necessita amb tanta urgència. D’alguna manera, vol seguir les paraules del cap indígena Si’ahl en la seva famosa carta el 1854: “Ensenyeu als vostres fills el que hem estat ensenyant als nostres, que la terra és la nostra mare”.
Qui és la primera persona a qui deixes llegir el llibre i per què?
La primera persona va ser la Ruth Lladó, col·laboradora imprescindible i companya estimada de viatge. Ella, a banda d’acompanyar aquests projectes com a mestra i pedagoga, és la correctora dels textos. De fet, el conte va gestar-se a partir d’uns missatges de WhatsApp entre nosaltres que, com un joc, van desembocar en aquesta nova història. El nom de la protagonista neix del fet que la Ruth, atès que no té ni germans ni cosins, pertenyia a un grup de convivència ben petit, o sigui una “Bombolleta”. Un secret: la nena que surt a la contraportada és la Ruth de nena. Sempre ha estat una gran amant de la muntanya i la natura, com ho és la “Bombolleta”, que somia ser escaladora.
Podríem considerar la història de “Bombolleta” com un cant a la natura i a la superació?
Sí, “Bombolleta” és un cant a la natura, a la seva bellesa i al seu misteri i una invitació a re connectar-hi (conèixer l’entorn natural, atendre la saviesa de la Terra, aventurar-nos a l’aire lliure desenganxant-nos de les pantalles…). També, però és una crida a escoltar els gemecs de la Terra (la contaminació de l’aire, l’aigua i la terra, l’extinció massiva d’espècies, l’emergència climàtica, la destrucció d’hàbitats, l’explotació d’animals no humans…). Igualment, “Bombolleta” vol canviar la nostra mirada envers la natura. Sovint l’hem mirat com un espai o recurs, amb una visió possessiva, instrumental, mercantilista, hedonista. Urgeix mirar-la (i relacionar-nos-hi!) com tants pobles indígenes i tradicions espirituals d’arreu del món han proposat: com a mare i mestra, això és, amb una mirada reverencial, meravellada, amorosa, respectuosa.
En síntesi, podríem dir que “Bombolleta” ens convida a superar l’egoisme i l’antropocentrisme de la cultura occidental moderna, uns mals Psico espirituals que ens estan duent pel camí del pedregar.
A qui recomanaries llegir aquest conte?
En principi vam pensar que els destinataris del projecte serien nens entre 8 i 12 anys, tant en l’àmbit familiar com escolar. Després, per sorpresa nostra, ens han dit que el llibre agrada també molt a nens força petits i que alguns demanen que els expliquin la “Bombolleta” abans d’anar a dormir. En tot cas, entenem que el llibre el pot llegir un infant tot sol, però igualment pot ser llegit i treballat en un grup classe o el pot explicar un adult a casa. Insisteixo: no sols recomanaria la lectura individual del llibre, sinó l’oportunitat que vol propiciar de reflexionar i descobrir la natura plegats, petits i grans.
Són els nens i nenes i la figuera de moro la veu de la consciència a la “Bombolleta”? És aquesta la teva intenció?
El conte segueix una estructura molt clàssica, el “viatge de l’heroi”. En el cas de la “Bombolleta”, es tracta d’una heroïna, amb qui, òbviament, cada infant pot, poc o molt, identificar-se. Com ella tots estem en camí, a tots ens cal aprendre coses. La muntanya (tant amb les seves meravelles com amb els seus perills) i el diàleg amb els seus habitants formen part necessària d’aquest aprenentatge. En aquest context, en concret la figuera de moro (com també l’àliga) fa la funció de “mentora”, això és, empeny la nostra protagonista a aventurar-se fora de la zona de confort tot perseguint el seu somni de ser escaladora. A la vida real, no falten esgarriacries i venedors de por, però també de vegades apareixen aquestes persones que ens animen a creure en nosaltres mateixos, a no renunciar a les nostres il·lusions pregones.
T’has trobat en algun moment com la “Bombolleta”?
És clar! Crec que la “Bombolleta” experimenta emocions i sentiments que són comuns a tots els humans: la decepció, el dubte, la por, la curiositat, la compassió, l’admiració… Acompanyant la protagonista en el seu camí i també a través de les propostes didàctiques (de les quatre que hi ha per cada capítol, la primera sempre es refereix a aprofundir en aquests aspectes més vivencials) ens podem conèixer més a nosaltres mateixos. El projecte té molt en compte les intel·ligències múltiples. En aquest sentit, vol treballar la lingüística, la naturalista…, però també l’emocional i l’espiritual. Acompanyar la “Bombolleta” a la Gran Muntanya ha estat també per a nosaltres un camí de sotracs i alegries. Una anècdota: la segona edició del llibre va sortir amb quaranta paraules a les quals els mancava alguna lletra. Va ser un cop ben dur per a nosaltres, però, alhora un aprenentatge molt bonic acceptar aquella impressió “defectuosa” i creure en les seves possibilitats. Ara ja no és una edició malaguanyada, sinó que parlem d’una edició meravellosa (afegint les lletres a mà, ajudats d’un punt de llibre amb la fe d’errates, hom obté, de fet, un exemplar únic i irrepetible). També hem volgut que aquesta fos una edició solidària, atès que bona part dels beneficis són destinats a la compra de material mèdic per a l’hospital de Rivne, a Ucraïna.
Per què una versió en audiollibre?
Vam considerar que diferents disciplines artístiques podrien enriquir el projecte. En aquest sentit, les il·lustracions de la Sílvia Bochaca, mestra també amb arrels penellenques i gran amiga, proporcionen l’element visual, plàstic. I ens va semblar també que un audiollibre, a banda de fer accessible el conte a tothom, donava el matís i el gaudi que pot proporcionar la veu. Escoltar la lectura dramatitzada de la “Bombolleta” et submergeix vivencialment en el relat i, doncs, facilita una experiència commovedora. Hi ha una sinergia entre els diferents vessants del projecte. Per això estic també molt agraït a l’Alba Mascarella que, a part de la veu de la narradora i d’alguns personatges va encarregar-se de la direcció artística de l’audiollibre, acompanyant les altres persones participants, totes elles amateurs.
Entre elles, m’agradaria fer menció de la Laia Jové, una nena de Solsona que posa veu a la “Bombolleta” i que ens ha acompanyat també en totes les presentacions del projecte, encisant el públic amb la seva simpatia.
