Senyors de l’Ajuntament de Barcelona: passejar per la nostra ciutat amb cadira de rodes ha esdevingut una lliçó de geometria perillosa. Presumeixen de tenir rampes a cada pas de vianants, i és veritat, però la realitat al nivell del sòl és molt diferent.
Utilitzen lloses de granit universals, de metre de llargada, fixes i inflexibles. El resultat és purament matemàtic: si la vora de la vorera és molt alta, aquesta llosa es converteix en un tobogan empinadíssim que transforma el pas de vianants en una rampa perillosa on ens juguem les dents.
Passejar per la nostra ciutat amb cadira de rodes ha esdevingut una lliçó de geometria perillosa. Presumeixen de tenir rampes a cada pas de vianants, i és veritat, però la realitat al nivell del sòl és molt diferent
Quan protestem, la resposta tècnica oficial sempre és la mateixa: «La vorera així és necessària per canalitzar l’aigua de la pluja». Una excusa perfecta si no fos per una contradicció flagrant que qualsevol pot rebatre: Per què als carrers de vianants de la ciutat no hi ha ni una sola vorera i l’aigua flueix perfectament sense inundar res?
Les zones de vianants demostren que quan es vol, l’enginyeria sap canalitzar l’aigua amb arracades suaus i reixetes perquè la pluja desaparegui. La vorera no té sempre la mateixa altura i les plaques de granit moltes vegades en tenir un metre fan un pendent gairebé impossible de franquejar amb una cadira de rodes; és el mur arcaic per protegir el vianant del cotxe, la vorera ha de tenir l’alçada exacta perquè la planxa de granit tingui un desnivell legal. Deixin de camuflar la manca de voluntat política darrere de les lloses prefabricades i la pluja.
Posa-li nom: s’anomena accessibilitat d’aparador.
