Aquesta setmana hem celebrat el Dia Mundial de la Gent Gran i em sembla indicat i responsable dedicar aquest nou article a comentar certs aspectes intrínsecs d’aquest àmbit que cal tenir en compte per tal d’actuar correctament i facilitar una vida digna a aquells que tenim al costat, tot sovint receptors injustos del nostre egoisme i soberbia. Voldria començar aquest article, tot expressant una sincera gratitud a les persones que es troben a la tercera edat per tot el que ens ofereixen i per tant que ens ensenyen tot mostrant-nos que la vellesa és una etapa vital mereixedora del mateix respecte que qualsevol altra i que no per ser gran, ja m’entens, la societat mateixa ha de començar un camí de discriminació, aïllament i exclusió.
La vellesa és una etapa de la vida farcida de moments apassionants i d’altres que, per circumstàncies personals, no ho són tant. Un d’aquests capítols que haurien de ser normals, resulta ser quan la gent jove, entre la qual m’incloc, mostrem un exquisit respecte a la gent amb més saviesa i els oferim un somriure, un elogi o una mà estesa per tal de treballar per un món millor on tingui cabuda tothom. Què bo seria per totes i tots si en comptes de fer la vida més complexa a aquells que tenim al costat, ens dediquéssim a viure en una xarxa fortament arrelada als drets humans, de fraternitat i justícia social. En condicions normals, avui per avui, ho veig esperançat, tot i les accions quotidianes que duen a terme tanta bona gent, tantes associacions i moviments.
Necessitem posar l’accent i els recursos a fer més fàcil, digna, agradable i estable la vida a les persones, entre les quals, aquelles que són depositaries d’una extraordinària experiencia que hem d’aprendre a escoltar, tot donant-ho tot i no esperant res a canvi. Avui més que mai, hem d’aprofundir en l’obertura integral i pública de les residències geriàtriques i d’altres recursos. Posar-los al abast de tothom i dotar-les de les partides econòmiques requerides per a que segueixin oferint un millor servei, més humà i cada cop menys paternalista.
L’Estat de benestar avui, ahir i sempre no pot dependre de les dèries d’aquells que diuen governar al poble
L’Estat de benestar avui, ahir i sempre no pot dependre de les dèries d’aquells que diuen governar al poble. Quan a una persona, gran o petita, li manca alguna cosa que la faci no feliç i mancada de dignitat, haurem de fer un examen de consciència i actuar justament per transformar aquell espai complex, en un oasis de felicitat i llibertat coherent. Servir al poble és una tasca que també ens pertany a tothom. Ens cal fer que passi i això és responsabilitat plural,quan les persones superen els seus propis límits i son capaces de romandre, per sempre més, fidels als seus valors i al servei del seu poble. Quan d’una forma responsable i generosa, ens plantegem modificar la societat, la nostra vida s’ha d’evitar caure en el avorriment i sobretot evitar que la diversitat funcional amb la qual alguns convivim, manipuli nocivament la realitat.
Com he dit, aquesta setmana celebrem la jornada dedicada a la gent gran i ho hem fet, almenys jo, amb un sabor agredolç. Per una banda, existeixen persones que s’omplen tant la boca amb la voluntat d’imaginar com seria un món millor per després no fer res i per l’altra hi convivim amb tantes persones, a les quals, no cal recordar-lis quina vocació cívica tenen que son capaces de ser útils allà on creuen que ho han de ser i que persegueixen un anhel permanent de llibertat, sentit comú, drets humans i pau social. En aquest binomi entre dues realitats, tossudament presents, la realitat és que jornades com aquestes que haurien de servir temporalment per a mantenir ferm un compromís amb les persones, han de ser ben presents per cada dia actuar al servei fidel del poble.
