La Mònica Terribas és una de les cares més conegudes del panorama periodístic a Catalunya, amb una llarga trajectòria tant a la ràdio com a la televisió pública. Però d’altra banda, també és parella i mare de dues persones amb discapacitat, i per això en aquesta entrevista ens volem apropar a la seva visió del que hauria de ser una societat plenament inclusiva.
Qui és la Mònica Terribas?
Sóc una periodista i professora de la Universitat Pompeu Fabra, però també una persona implicada en la vida social i cultural del meu país a través d’entitats diverses.
Què és per a tu una discapacitat?
Les capacitats de les persones són totes diferents: hi ha persones més hàbils en la comunicació i d’altres més brillants en el coneixement abstracte, i moltes poc hàbils en el coneixement emocional. Cadascú té les seves. Les capacitats no són dis-, si les mirem amb una perspectiva inclusiva, però tampoc ens ha de fer por reconèixer que anem a velocitats diferents i que moltes vegades necessitem vies alternatives per transitar socialment. Però el què mai s’ha de negar és que les capacitats d’abstracció o de competències poden ser difícils en entorns competitius per a persones que pateixen disfuncions o que genèticament han nascut amb un cromosoma de més, com és el cas de la síndrome de Down.
Tens alguna persona propera diagnosticada d’una discapacitat?
El meu company de vida, el Sergi Cutillas, és paraplègic des dels 27 anys i va en cadira de rodes, i el meu fill Marc, té 26 anys i té la Síndrome de Down.
Quina importància creus que pot tenir el periodisme en la construcció d’una societat més inclusiva?
Importància absoluta. Nosaltres, els mitjans som els responsables de traslladar a la societat una visió inclusiva i lluminosa de les persones que neixen amb les cartes marcades i som els responsables de incorporar totes les persones en tots els àmbits, no únicament per parlar de les dificultats que tenen.
Quin consell li donaries a algú jove diagnosticat amb discapacitat que vol ser periodista?
Que no defalleixi, que pregunti, que escolti, que tingui curiositat per saber, que no es doni per vençut i que s’impliqui el màxim que pugui en la societat que vivim, perquè els seus ulls són diferents dels altres i segur que té moltes coses a apartar.
Sense les entitats del tercer sector les persones amb dificultats funcionals, físiques o intel·lectuals, no haurien avançat, perquè les administracions sempre van per darrera
Quina opinió tens de les entitats del tercer sector?
Que sense elles, les persones amb dificultats funcionals, físiques o intel·lectuals, no haurien avançat, perquè les administracions sempre van per darrera.
De quina manera creus que des del camp de la comunicació han d’ajudar a que aquestes entitats puguin complir correctament la seva missió?
Donant-los veu i espai mediàtic per a poder explicar el què fan.
En el camp de la comunicació molt sovint s’oblida la discapacitat perquè creus si penses així i com ho podem corregir?
Perquè som una societat individualista i només pensem en nosaltres i les nostres circumstàncies. Si tinguéssim tendència a mirar-nos entre nosaltres seria més fàcil que ens veiéssim vulnerables.
Quina visió penses que té i quina hauria de tenir la societat de la diversitat funcional?
Que tots treballem perquè tothom pugui contribuir a la construcció social. Només així entendrem alguna vegada la diversitat, que és en tots els àmbits.
Qui són els teus referents?
El meu fill Marc i el meu marit Sergi, són els referents de vida, d’aprenentatge i de creixement. I en l’àmbit laboral, n’he tingut afortunadament moltíssims: des de Joaquim M. Puyal a Rosa Marqueta, per dir-ne dos. Alhora, en la vida personal, m’ha marcat molt haver conegut el bisbe Pere Casaldàliga, perquè en ell vaig veure el compromís absolut amb els vulnerables.
Què et sembla que existeixi el Diari de la DisCapacitat?
Imprescindible. Discutiria el nom. Diari de la Capacitat. I aleshores, parlem de les dificultats. Però si no fóssiu capaços, no ho faríeu, no? Sort, perseverança i encerts.
