Més enllà de les polèmiques que han succeït la política actual i des de fa anys els últims mesos, voldria destacar la part positiva que ha comportat un principi de canvi. Canvi de paradigma en relació a la visió de l’administració respecte al col·lectiu de persones amb diversitat funcional. La societat catalana, al meu parer, ha iniciat un viatge, un recorregut. S’ha canviat la mirada cap a un col·lectiu i una realitat. Una mirada que fins ara, i de manera més o menys matussera o encertada, s’ha centrat en el curt plaç i en allò que mancava a la persona. Una mirada paternalista, protectora i també segregadora, que ha possibilitat una cronificació estructural i pausadament de la situació de dependència de les persones amb diversitat funcional.
Les poques polítiques o accions que històricament des de les institucions públiques – començant pel govern i el Parlament- s’han anat realitzant, han entrat dins d’aquesta lògica de la protecció. Una lògica que legitima i perpetua un esquema de sotmetiment injust ; ens hem encarregat de “protegir” a les persones d’aquest col·lectiu però no de dotar-les d’eines per al seu empoderament, per fer possible la presa de decisions i assumpció de responsabilitats per si mateixes, i de potenciar la seva realització personal.
La lògica assistencial no és patrimoni únic dels governs de torn per molta força democràtica que tinguin, molt suport popular o moltes bones paraules. Aquesta lògica va fortament lligada al concepte de “discapacitat”, que es tradueix en la nostra quotidianitat en el concepte: “pobret”. Un pobret, un discapacitat, que centra la definició de la persona en allò que no pot fer, que la defineix per la mancança. El llenguatge ens condiciona i ens defineix, ens segrega en un horitzó parcial determinat per la mancança i no per la potencialitat.
Assistencialisme i discapacitat van ser conceptes tan amples i sovint tan concrets que durant molt temps van regir tan polítiques com pràctiques professionals. El concepte discapacitat precedit pel concepte “subnormal”, un concepte que ara mateix ens sona atroç, així com moltes de les pràctiques associades a la manera de tractar al col·lectiu. En aquest viatge lingüístic i conceptual l’assistencialisme va significar un avenç importantíssim. Les persones que durant massa temps eren amagades i apartades, inclús dins de la pròpia llar, comencen a trobar espais d’interacció. I s’iniciava treballar amb el col·lectiu, creant espais i formant professionals; accions que poc a poc fan evolucionar la nostra percepció del col·lectiu fins arribar, encara costa, a entendre que darrere d’una persona amb discapacitat hi ha un ésser humà amb drets, sentiments i capacitats . Una evolució que no sempre ha resultat còmode per la por a garantir la protecció d’aquelles que percebem com a vulnerables però al mateix temps deixa’ls-hi espai per créixer.
El viatge a la màxima integració, el viatge de la normalització i empoderament del col·lectiu de persones amb diversitat funcional he de continuar amb pas ferm. Un viatge compartit, de creació de xarxes i de sinergies. Un viatge en el que la societat en si mateix ha de ser protagonista i assumir el lideratge. Finalment, cal treballar per assolir una societat accessible per a tothom normalitzant l’accessibilitat. Entenent aquesta no com a patrimoni d’un col·lectiu concret sinó assumint que tothom en algun moment del nostre viatge vital viurem situacions de dificultat motriu (un cotxet de nadó, un carro de la compra, quan ens fem grans…). Assumir que viure en una societat accessible no és una concessió a ningú. És un deure de l’administració. Cal aprofundir en l’accessibilitat de l’espai públic per a totes i per a tots.
