Hi ha dies en què assisteixes a una jornada i tornes a casa amb una llibreta plena d’apunts. I n’hi ha d’altres en què tornes amb el cap ple de preguntes, amb records que feia temps que no visitaves i amb el cor una mica més remogut del que esperaves. Això és exactament el que em va passar a Reus. Hi vaig anar amb la idea d’escoltar experiències, reflexions i propostes sobre salut mental, però a mesura que avançava el matí em vaig adonar que també estava escoltant una part de mi mateix. De vegades pensem que aquests espais serveixen per aprendre dels altres, però la veritat és que també serveixen per mirar-nos al mirall i reconèixer-nos en històries que, encara que siguin diferents de la nostra, connecten amb emocions molt semblants.
Des de petit he conviscut amb una discapacitat. Això m’ha obligat a créixer amb algunes preguntes que molts altres nens no es plantegen fins molt més endavant. He hagut d’aprendre què significa sentir-se diferent, què significa haver de demostrar constantment que ets capaç de fer les mateixes coses que els altres i què implica conviure amb les expectatives pròpies i alienes. Al llarg dels anys he viscut moments d’alegria, d’èxits i d’oportunitats extraordinàries, però també moments de frustració, de cansament i de dubte. Per això, quan sento parlar de salut mental, no ho veig com una realitat distant ni com una qüestió reservada als professionals. Ho veig com una conversa que ens afecta a tots. Perquè qualsevol persona que hagi experimentat la vulnerabilitat, l’exclusió o la sensació de no encaixar en algun moment de la seva vida sap perfectament que la salut mental forma part de la nostra quotidianitat molt més del que sovint estem disposats a reconèixer.
Durant molt de temps vaig associar la fortalesa amb la capacitat de resistir. Pensava que ser fort significava aguantar, continuar endavant i no mostrar les dificultats. Suposo que és una idea que molts hem après gairebé sense adonar-nos-en. La societat ens premia quan som capaços de superar obstacles, però poques vegades ens ensenya què hem de fer quan ens sentim desbordats. Amb els anys, però, he entès que la fortalesa real té poc a veure amb aparentar que tot va bé. La veritable fortalesa consisteix a reconèixer les pròpies limitacions, a acceptar que hi ha dies en què les forces flaquegen i a atrevir-se a demanar ajuda quan la necessites. I, malgrat saber-ho, encara avui ens costa molt parlar amb naturalitat de les nostres fragilitats.
Mentre escoltava les diferents intervencions de la jornada, no podia evitar pensar en les moltes persones que he entrevistat al llarg dels anys. He tingut la sort de conversar amb esportistes, artistes, científics, activistes, professionals i persones anònimes amb històries extraordinàries. Des de fora, moltes d’elles transmetien una imatge de seguretat i d’èxit admirables. Però quan la conversa avançava i la confiança apareixia, emergien també les pors, les inseguretats, l’ansietat, les decepcions i els moments de solitud. Aquelles ferides que sovint no es veuen perquè no deixen marques visibles. Aquells episodis que no acostumen a aparèixer als currículums ni a les xarxes socials. I és precisament aquí on vaig entendre que la salut mental no és una qüestió que afecta uns quants, sinó una realitat profundament humana que ens travessa a tots d’una manera o altra.
La societat ens premia quan som capaços de superar obstacles, però poques vegades ens ensenya què hem de fer quan ens sentim desbordats
Una de les paraules que més va ressonar dins meu durant tota la jornada va ser «comunitat». Potser perquè al llarg de la meva vida he après que ningú arriba enlloc completament sol. Sovint es posa el focus en l’esforç individual, en la superació personal i en la capacitat de lluita, però darrere de qualsevol història hi ha persones que han sostingut el camí. En el meu cas hi ha hagut una família que sempre ha estat al meu costat, amistats que han sabut donar-me suport en moments difícils, professionals que han cregut en mi i moltes persones que m’han ofert oportunitats quan encara no sabia si seria capaç d’aprofitar-les. Quan miro enrere, entenc que bona part del que soc avui és possible gràcies a aquesta xarxa invisible de persones que, d’una manera o altra, han decidit no deixar-me caminar sol.
Per això em preocupa tant la solitud que viuen moltes persones amb problemes de salut mental. Perquè sé que el sentiment d’aïllament pot acabar fent més mal que moltes altres dificultats. Quan algú sent que no és escoltat, que no és comprès o que la seva veu no té valor, el món es torna un lloc molt més hostil. I no cal arribar a situacions extremes per entendre-ho. Tots hem viscut moments en què ens hem sentit perduts, incompresos o desconnectats dels altres. La diferència és que algunes persones han de conviure amb aquesta sensació de manera persistent i silenciosa. Sovint sense que ningú se n’adoni.
També vaig pensar en mi mateix. En totes les vegades que he intentat transmetre normalitat quan per dins m’estaven passant moltes coses. En aquells dies en què el cansament emocional pesa més del que reconeixem. En aquelles nits en què els dubtes ocupen més espai que les certeses. En les ocasions en què he necessitat suport i m’ha costat demanar-lo. Crec que tots tenim aquests moments, encara que no sempre en parlem. I precisament per això considero tan important crear espais on les persones puguin expressar el que senten sense por de ser jutjades. Espais on no calgui demostrar res, on la vulnerabilitat sigui acceptada com una part legítima de la condició humana.
No escric aquestes línies com a expert ni com a analista. Les escric des de l’experiència personal. Les escric com algú que ha après que les barreres més difícils no sempre són les que es veuen. Com algú que ha descobert que la dignitat no consisteix a no necessitar ningú, sinó a poder comptar amb els altres quan la vida es complica. Com algú que, gràcies a la seva pròpia trajectòria, ha entès que la inclusió no es construeix només amb recursos o amb bones intencions, sinó també amb escolta, empatia i presència.
Vaig sortir de Reus amb esperança. No una esperança ingenua, d’aquelles que confien que els problemes desapareixeran d’un dia per l’altre. Vaig sortir amb una esperança més profunda i més serena. La que neix quan veus persones disposades a escoltar-se de veritat. La que apareix quan comproves que encara hi ha professionals que entenen la seva feina com una tasca humana abans que tècnica. La que sorgeix quan constates que hi ha persones disposades a lluitar perquè ningú quedi enrere, fins i tot quan les circumstàncies són difícils.
Mentre tornava cap a casa pensava que potser el gran repte que tenim no és construir una societat perfecta. Potser el gran repte és construir una societat capaç d’acompanyar. Una societat on les persones no hagin de fingir que estan bé quan no ho estan. Una societat on demanar ajuda sigui vist com un acte de valentia. Una societat on la diferència no generi distància i on la vulnerabilitat no sigui motiu de vergonya. Una societat que entengui que tots, absolutament tots, necessitarem suport en algun moment de la vida.
Perquè, al final, la vida no és una competició per veure qui resisteix més o qui aparenta ser més fort. La vida és un camí compartit. I quan una persona cau, allò que realment marca la diferència no és la magnitud del problema, sinó saber si hi ha algú disposat a quedar-se al seu costat. Algú que escolta. Algú que comprèn. Algú que no desapareix quan les coses es compliquen.
I aquesta és, probablement, la reflexió més valuosa que em vaig endur de Reus. Que darrere de cada diagnòstic, de cada discapacitat, de cada trastorn i de cada ferida invisible continua havent-hi una persona amb somnis, pors, esperances i ganes de trobar el seu lloc al món. Una persona que no demana llàstima ni heroismes. Una persona que només demana el mateix que demanem tots: ser escoltada, ser respectada, sentir-se estimada i saber que, passi el que passi, no haurà d’afrontar sola els moments més difícils de la seva vida. Perquè quan tot s’esvaeix, quan desapareixen els titulars, les estadístiques i els discursos, és precisament això el que ens sosté. La certesa que hi ha algú a l’altra banda. La certesa que pertanyem a una comunitat. La certesa que, malgrat totes les dificultats, no estem sols. I de vegades, aquesta certesa és la diferència entre rendir-se o continuar caminant.
També vull acabar expressant un agraïment sincer al Pacte Nacional de Salut Mental per impulsar espais de reflexió i trobada com aquest, que permeten acostar realitats diverses i construir respostes col·lectives davant els reptes que tenim com a societat. Sovint parlem de la importància de treballar en xarxa, però jornades com la de Reus demostren que aquesta voluntat es pot transformar en accions concretes i en diàlegs que generen canvis reals. De manera molt especial, voldria reconèixer la tasca de Laia Arnal, directora del Pacte Nacional de Salut Mental, per la seva capacitat d’impulsar aquesta mirada oberta, participativa i comunitària de la salut mental. En un moment en què el risc és caure en discursos simplistes o excessivament tècnics, resulta especialment valuós trobar lideratges que situen les persones al centre i que entenen que la salut mental és, abans que res, una qüestió de drets, dignitat i humanitat compartida
