Hi ha coses que una ja no hauria d’haver d’explicar al 2026, però aquí estem, repetint-les com si fossin noves. Intentar reservar una habitació adaptada per internet continua sent una missió impossible, donat que entres a la web d’un hotel i pots triar si vols vistes al mar, esmorzar vegà, llit king size, spa, aparcament, coixins hipoal·lergènics i, fins i tot, si prefereixes una planta alta o baixa.
Però una habitació adaptada? Res, invisibilitat absoluta. És com si no existíssim, com si les persones amb mobilitat reduïda fóssim una nota al marge que és millor gestionar “a part” en el millor dels casos, amb trucades, correus i paciència infinita.
I aquí arriba la part més surrealista: moltes persones amb diversitat comunicativa no podem trucar. No és una qüestió de no voler o de voluntat, és un tema de possibilitat. Malgrat això, el sistema insisteix que l’única manera de garantir una habitació adaptada és agafar el telèfon i parlar amb algú que, sovint, ni sap què vol dir el mot: “adaptada”. És un entrebanc afegit, absurd i perfectament evitable. Una barrera que et deixa fora abans fins i tot de començar el procés de preparar el viatge creant dependència i impotència.
No és admissible que un país que viu del turisme ignori una part de la població que també viatja, també paga i també té dret a fer-ho amb dignitat
I si ja és complicat reservar per a una persona, intenta fer-ho quan volem viatjar diverses amigues amb discapacitat. Aleshores la cosa passa de difícil a pràcticament impossible. Atès que els hotels acostumen a tenir una sola habitació adaptada —amb sort, una!— com si la diversitat fos un fenomen estadístic insòlit. Tal volta, quan preguntes si n’hi ha més, la resposta és sempre la mateixa: “No, només en tenim una”. És a dir: si volem fer un cap de setmana juntes amb les nostres parelles, ja podem oblidar-nos-en o passar dies de recerca com si busquessim un tresor diví.
És evident que el sistema encara no ens contempla. No ens imagina. No ens preveu. I això també és discriminació en front una inclusió de joguina i maquillatge.
Aleshores comença la gimcana: envia un correu, espera resposta, torna a escriure, explica’t, justifica’t, confia que algú entengui què necessites i que no et diguin, al final, que “no li podem garantir fins al dia d’arribada”. Com si jo pogués viatjar improvisant o si l’accessibilitat fos un caprici i no una necessitat. No és un problema tècnic. És una manera de mirar-nos. És la idea persistent que la nostra autonomia és negociable, que depèn de la bona voluntat d’algú altre, que el nostre dret a reservar com qualsevol altra persona pot quedar condicionat a una trucada que, literalment, alguns no podem fer.
Perquè els drets que no es garanteixen, no es fan prevaldre. Doncs el turisme no serà inclusiu fins que no ho sigui des del primer clic
I no, no és acceptable que un sector que presumeix de modernitat i innovació continuï funcionant amb una lògica que exclou. No és admissible que un país que viu del turisme ignori una part de la població que també viatja, també paga i també té dret a fer-ho amb dignitat. La tecnologia ja hi és, i si les webs poden mostrar fins i tot quina olor fa el sabó de l’habitació, també poden indicar si és accessible. Si poden garantir un llit king size, també poden assegurar una dutxa a peu pla. O si poden mostrar un mapa interactiu de les vistes, també poden mostrar si hi ha espai per girar una cadira de rodes. No hi ha excusa.
El que demanem és molt simple: igualtat per a poder reservar una habitació adaptada per internet amb la mateixa naturalitat amb què qualsevol persona reserva una estàndard. Volem transparència, informació clara, que es mostrin fotos d’aquest tipus d’accessibilitat i la garantia que el que hem reservat és el que trobarem. Demanaria que les administracions deixin de mirar cap a una altra banda, que legislin, obliguin i sancionin si cal. Perquè els drets que no es garanteixen, no es fan prevaldre. Doncs el turisme no serà inclusiu fins que no ho sigui des del primer clic.
