Avui em sento obligat de compartir aquesta reflexió perquè crec que amb temes tant sensibles com la diversitat funcional hem de fer pedagogia i recordar aspectes intrínsecs que posin llum, sentit i benzina al motor dinàmic de la societat sense perdre la seva identitat i les seves arrels.
Acompanyar les entitats del tercer sector, cosa que em fa immensament feliç, és un privilegi i també un deure moral. Són elles l’ànima de Catalunya, les que fan créixer en oportunitats, talent i capacitats la nostra societat. Hi ha frases que no busquen només descriure una realitat, sinó situar-nos davant d’ella. Aquesta és una d’aquelles frases que neixen de l’experiència directa, de trepitjar entitats, de mirar persones als ulls i d’entendre que el país que som no s’explica només des de les institucions o les grans infraestructures, sinó des del cor —i el cor, sovint, batega en el tercer sector.
El tercer sector és aquell espai on la vulnerabilitat es converteix en coratge i on la fragilitat humana es tracta amb una dignitat que sovint falta als despatxos oficials. Són associacions, fundacions i cooperatives que no busquen el focus ni les medalles, però que sostenen cauces que importen: des de la discapacitat fins a la salut mental, des de la pobresa fins al suport comunitari.
Quan dic que són l’ànima de Catalunya, ho dic perquè he vist com treballen amb una constància que no s’esgota. He vist professionals cansats que no es rendeixen, voluntaris que donen més del que tenen, famílies que troben un espai segur enmig de la tempesta. I he vist, sobretot, una cosa: que el país aguanta perquè elles aguanten.
Parlem sovint d’oportunitats, de talent, de capacitats. Són paraules que es repeteixen en discursos polítics i empresarials, però que prenen un altre sentit quan les vius a peu de terra. Oportunitat és quan una entitat obre una porta a qui ja no n’esperava cap, talent és el que emergeix quan algú rep el suport que mai havia tingut i capacitats són les que es despleguen quan algú, per primer cop, se sent acompanyat i no jutjat.
Acompanyar les entitats del tercer sector, cosa que em fa immensament feliç, és un privilegi i també un deure moral. Són elles l’ànima de Catalunya, les que fan créixer en oportunitats, talent i capacitats la nostra societat
El tercer sector fa créixer tot això no des de la teoría, sinó des de la pràctica. Des de l’acollida. Des de la perseverança. Des de la convicció que tothom té dret a un futur —i que aquest dret s’ha de defensar comunitàriament. Acompanyar-les és un privilegi perquè et transforma. Et mou. T’obliga a escoltar allò que sovint preferim no veure. I, al mateix temps, et dona una felicitat serena: la de saber que estàs posant el teu gra de sorra allà on fa falta.
Però també és un deure moral. No un deure moral abstracte, sinó concret. Humà. Quotidià. És un deure perquè no podem demanar a aquestes entitats que sostinguin el país sense que nosaltres, com a societat, les sostinguem a elles. És un deure perquè la vulnerabilitat no és cosa “dels altres”; és cosa de tots.És un deure perquè si les deixem soles, el buit que deixaran no el podrà omplir ningú.
Si volem una Catalunya que creixi en talent, oportunitats i capacitats, hem de mirar cap a aquestes entitats que treballen des del quilòmetre zero de la realitat social. Elles són les que detecten les necessitats abans que arribin a les estadístiques, les que actuen abans que els problemes esclatin, les que cuiden quan ningú més hi és. I és en aquesta proximitat, en aquesta sensibilitat per allò que encara no té nom ni titular, on es juga el futur d’un país que vol ser més just, més humà i més obert a tothom.
Perquè, al final, el que defineix un país no és només el que construeix, sinó a qui decideix cuidar. I aquestes entitats ho fan sense esperar a que algú els doni permís o els posi un focus al damunt. Ho fan perquè saben que darrere de cada necessitat hi ha un rostre, una història, una vida que no pot esperar. Ho fan perquè, quan tot falla, elles continuen sent-hi: escoltant, sostenint, fent possible allò que semblava esgotat.
Acompanyar-les és veure aquesta veritat de prop. És entendre que hi ha una Catalunya que no reclama soroll, però que transforma. Que no promet, però que compleix. Que no abandona, encara que el camí es faci llarg. I quan ho veus, quan ho vius, ja no pots desconnectar-te’n. Perquè el tercer sector té aquesta capacitat estranya i meravellosa de fer-te sentir part d’un nosaltres més ampli, més profund, més honest.
Potser per això dic que és un privilegi. I potser per això també afirmo que és un deure moral. Perquè no es tracta només de ser-hi quan convé, sinó d’entendre que sense elles, Catalunya seria un país més buit, més desigual, menys humà. I això no ens ho podem permetre. Ni ara ni mai.
