Barcelona ha fet passos endavant en matèria d’inclusió. Cada vegada hi ha més parcs infantils amb elements adaptats per a infants amb discapacitat, i això és una bona notícia. Però no podem donar per complert un compromís mentre un projecte tan rellevant com el de la plaça Elisa Antonella, al costat de la Fundació Nexe, segueixi sense pressupost ni calendari d’execució.
Vaig participar com a membre de la Xarxa d’Accessibilitat i Vida Independent (XAVI) en l’elaboració de la Guia de Recomanacions per a unes àrees de joc accessibles i inclusives, que va servir de base per al Pla del Joc a l’Espai Públic 2030. També vaig formar part del jurat del concurs dels 10 parcs totalment accessibles, un projecte pioner impulsat per l’Ajuntament de Barcelona per fer realitat el dret al joc per a tots els infants.
Un d’aquests parcs és precisament el d’Elisa Antonella. El projecte executiu està lliurat i adjudicat, amb un cost estimat de 800.000 € derivat de la seva complexitat estructural —està situat sobre el túnel de Travessera de Dalt. Malgrat això, encara no disposa de partida pressupostària assignada.
El que fa especialment incomprensible aquest retard és la seva ubicació: just al costat de la Fundació Nexe, un centre clau a Catalunya i pioner a Espanya en l’atenció integral a infants amb pluridiscapacitat i les seves famílies. Des de fa dècades, Nexe acompanya, educa i cuida infants amb grans necessitats de suport, oferint un model únic d’atenció precoç, teràpia i integració.
Els drets dels infants —especialment els de la infància amb pluridiscapacitat— no es voten, no s’ajornen i no poden dependre de processos parcials
Aquest parc no seria només un espai de joc; seria un prolongament natural del treball de Nexe, un espai de convivència, d’aprenentatge i de visibilitat. La proposta crea un perímetre verd al seu voltant que suavitza la gran presència de cotxes i en fa un entorn més segur i agradable. A més, els elements de joc —co-dissenyats amb la Fundació Nexe— permeten que tots els infants, inclosos els que utilitzen caminadors o cadires de rodes, hi puguin jugar i participar.
Des d’una mirada d’equitat, sorprèn constatar que, mentre aquest projecte de ciutat —avalat per un jurat i adjudicat tècnicament— continua sense finançament, altres iniciatives sorgides dels pressupostos participatius, amb una participació molt limitada (1.600 vots en una ciutat d’1,6 milions d’habitants), han acabat rebent més d’1,5 milions d’euros.
No es tracta d’oposar projectes, sinó d’entendre que això no és participació; és desproporció, i que els criteris de prioritat haurien d’alinear-se també amb l’impacte social real i amb els compromisos ja adquirits.
En un moment en què Barcelona ha anunciat la reforma de 25 àrees de joc infantils per fer-les més accessibles i inclusives, és legítim preguntar-se com podem assegurar que un projecte estratègic ja aprovat, situat al costat d’un centre que atén la infància amb més necessitats de suport, no quedi fora de les inversions municipals.
Des d’aquesta perspectiva, i amb voluntat constructiva, convido tots els grups polítics municipals a valorar la importància d’aquest projecte i a treballar perquè disposi del pressupost necessari. No com una concessió, sinó com un gest de coherència amb la Barcelona que tots diem voler construir.
Els drets dels infants —especialment els de la infància amb pluridiscapacitat— no es voten, no s’ajornen i no poden dependre de processos parcials.
Són drets que s’han de garantir. Amb fets. Amb pressupost. Amb compromís
