Qui fou el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya en l’anterior legislatura, Pere Aragonès i Garcia, és el següent convidat a la nostra secció. Agraeixo personalment al President la seva amabilitat de voler participar en aquest recull d’entrevistes sobre discapacitat així com la professionalitat del seu equip. Crec que l’experiència institucional del President pot marcar la proximitat o la distància a la que estem d’un objectiu bàsic com és la constitució d’una societat catalana veritablement inclusiva. Tanmateix, vull aprofitar, per agrair al President tot el tracte personal, exquisit i proper que he rebut sempre per part de la seva persona i que, sens dubte, marca una forma de fer política diferent a la crispació que es viu actualment. En resum, aquesta entrevista pot servir per ajudar-nos a reflexionar sobre certs aspectes de la societat que sovint oblidem i que hem de recuperar per facilitar una vida per a tothom el més digna, independent i sense barreres possible.
Qui és en Pere Aragonès?
Sóc una persona que s’estima el seu país i que ha treballat i treballa pel benestar de la ciutadania, la igualtat d’oportunitats, la justícia social i per fer avançar Catalunya en l’àmbit nacional.
Què és per a tu una discapacitat?
Una discapacitat és una expressió més de la diversitat humana. Una condició que planteja uns reptes pels quals com a societat, hi hem de buscar solucions. Perquè el que realment ens limita són les barreres que posem o tolerem, tant les físiques, les socials com les comunicatives, que limiten el ple exercici dels drets i les oportunitats de tothom. Una societat inclusiva no és aquella que espera que les persones s’adaptin, sinó la que s’adapta perquè tothom hi pugui viure plenament.
Tens alguna persona propera diagnosticada d’una discapacitat?
Al llarg de la meva vida he conviscut amb diverses persones amb discapacitats, tant en l’àmbit personal com professional. Elles m’han ajudat a entendre millor les seves realitats, les seves capacitats i, sobretot, les barreres que encara cal eliminar.
A què et dediques ara mateix. Té alguna relació aquesta dedicació amb la discapacitat?
Al setembre vaig iniciar una nova etapa com a expresident i estic fent, al mateix temps, la meva tesi doctoral sobre qüestions relacionades amb les polítiques industrials. Tinc la intenció de posar en valor la tasca feta pel meu govern, així com les polítiques progressistes dutes a terme, i, per tant, continuo vinculat a l’àmbit públic i social, col·laborant amb iniciatives que promoguin el benestar col·lectiu. La meva voluntat és de sumar i contribuir al servei del país i de les seves institucions. I evidentment vull seguir treballant per un país que millori la qualitat de vida de totes les persones. Un país inclusiu, compromès i responsable. On es vetlli per l’autonomia personal, per la igualtat d’oportunitats i es treballi per tombar murs i acabar amb els prejudicis. I això tots ho podem fer des del nostre lloc, i jo ho faré també des de la meva condició d’expresident.
Per què penses que les persones amb diversitat funcional es troben sovint desateses institucionalment?
Perquè històricament s’han vist invisibilitzades. Sovint les polítiques públiques no han estat dissenyades amb la seva veu ni tenint en compte les seves necessitats. Encara arrosseguem una mirada assistencialista, quan el que cal és una perspectiva de drets, participació i autonomia real. Nosaltres vam treballar incansablement per canviar el paradigma, de la mà de tantes i tantes entitats que fan una feina incansable. Queda molta feina per fer, però cal fer-la amb urgència.
Quina és la decisió més important que segons tu va prendre el teu govern en relació a la discapacitat?
Crec que la decisió més rellevant va ser la d’impulsar el Pacte Nacional pels Drets de les Persones amb Discapacitat, que va suposar un punt d’inflexió en el compromís institucional amb la inclusió plena i efectiva. Aquest pacte, construït conjuntament amb les entitats del sector, va contribuir a situar la discapacitat al centre de l’agenda pública com una qüestió de drets, dignitat i justícia social. Alhora, també vull destacar l’increment del suport al tercer sector, especialment a través dels pressupostos, com a element clau per fer realitat les polítiques inclusives i garantir una societat més justa i equitativa per a tothom.
L’altre dia veient el acte del Pacte Nacional pels drets de les persones amb discapacitat em vaig quedar amb la sensació que a Catalunya tenim un teixit col·lectiu i transversal que ens ha de fer sentir orgullosament orgullosos però inconformistes.
Una societat inclusiva no és aquella que espera que les persones s’adaptin, sinó la que s’adapta perquè tothom hi pugui viure plenament
President, vostè com expresident del país, que li semblaria que, per llei, a cada llista electoral que es presenti a les eleccions al Parlament hi hagi obligatòriament persones amb diversitat funcional?
És una proposta que posa sobre la taula un debat molt rellevant: el de la representació real i efectiva de la diversitat a les institucions. Ara bé, fer-ho per la via de l’obligatorietat legal comporta complexitats jurídiques i polítiques que no són menors. Malgrat això, sí que crec que els partits tenen una responsabilitat clara d’incorporar persones amb discapacitat a les seves llistes i òrgans de decisió. Més enllà de les lleis, cal voluntat política i compromís real amb la inclusió. La representació no pot ser simbòlica: ha de ser transformadora.
Quin consell li donaries a algú jove diagnosticat amb discapacitat que vol dedicar-se a la política?
Li diria que no renunciï mai a fer sentir la seva veu, que la seva experiència és una força transformadora i necessària. Li diria el mateix que a tots els joves, que es formi, que s’impliqui, i que trobi aliances. La política ha de ser l’eina per canviar les coses, i la seva mirada pot ajudar a construir un país més just.
Què els hi diries a les famílies de persones amb diversitat funcional que es mostren indiferents a la política perquè pensen que aquesta sovint retalla l’esperança de vida i el benestar de la persona?
Els diria que entenc la seva desconfiança, però que justament per això és fonamental que no es desconnectin. La política no pot millorar si no rep l’impuls crític i esperançador de les famílies i de les persones que viuen cada realitat. Es necessita la seva empenta per transformar les polítiques i garantir que mai més cap decisió vagi en contra de la dignitat i el benestar de ningú.
Quina opinió et mereixen les entitats del tercer sector?
Les entitats del tercer sector són una peça clau del nostre teixit social. Són el reflex de la solidaritat organitzada, de la iniciativa col·lectiva per garantir drets i dignitat a les persones més vulnerables. Moltes d’elles han estat pioneres a l’hora de defensar la diversitat funcional amb una mirada comunitària i empoderadora. Han estat motor de canvi i, sovint, han anat molt per davant de les pròpies administracions.
De quina manera creus que les institucions han d’ajudar a que aquestes entitats puguin complir correctament la seva missió?
Les institucions han d’estar al costat del tercer sector, no només com a administradores de subvencions, sinó com a aliades estratègiques. Això implica finançament estable, reconeixement institucional i una voluntat real de fer polítiques conjuntes. Cal passar d’un model de dependència a un model de col·laboració, basat en la confiança, la transparència i la coresponsabilitat.
President, quins penses que són els reptes sobre discapacitat a casa nostra?
Tenim reptes estructurals importants: garantir una vida independent, l’accessibilitat universal, la plena inclusió educativa i laboral. És cert que s’estan fent avenços notables, especialment pel que fa a la mobilitat i l’accessibilitat en l’entorn urbà. Moltes ciutats estan començant a adaptar-se amb criteris més inclusius. Però encara ens queda molt camí per recórrer perquè aquests avenços siguin una realitat arreu del territori i en tots els àmbits de la vida.
Qui són els teus referents?
Tinc alguns referents, però voldria destacar especialment l’Enric Morist, que ens ha deixat recentment. A més de la seva tasca al capdavant de la Creu Roja de Catalunya, va ser president de la Taula del Tercer Sector i va participar activament en nombroses entitats socials del país. El seu compromís profund amb la justícia social, la inclusió i la dignitat de totes les persones el converteixen en un referent indiscutible. L’Enric representava aquella manera de fer serena però transformadora, amb una mirada humanista i transversal que sempre posava les persones al centre. També admiro profundament les entitats, activistes i famílies del món de la diversitat funcional que, des de la persistència i la fermesa, han sabut convertir la lluita quotidiana en progrés col·lectiu.
Què et sembla que existeixi el Diari de la DisCapacitat?
Em sembla una iniciativa magnífica i del tot necessària. La informació és poder, i que existeixi un mitjà especialitzat que doni veu, visibilitat i centralitat a les qüestions relacionades amb la discapacitat és una gran contribució al periodisme social i a la construcció d’una opinió pública més inclusiva. Calen més mitjans així.
