Laura Cánovas és una jove mestra sorda que durant cinc anys ha exercit com a interina en diverses escoles, impartint classes a nens amb Necessitats Específiques de Suport Educatiu (NEAE). Actualment, treballa com a mestra de suport en un institut de Tenerife, experiència que descriu com «enriquidora«.
«El meu retorn ha estat emocionant i alhora desafiant. He rebut molt suport per part dels meus companys i estic enfocada a seguir endavant«, explica Cánovas a Servimedia. Malgrat això, el seu retorn no és definitiu, ja que la Conselleria d’Educació del Govern de les Canàries ha suspès el seu cessament de manera cautelar.
La mestra lamenta que l’informe de la Comissió d’Avaluació Mèdica la declarés no apta només pel fet de ser sorda, sense tenir en compte possibles ajustaments raonables. «És preocupant que una decisió tan important es prengui sense considerar solucions per garantir la meva feina«.
Un informe mèdic sense alternatives
Cánovas té hipoacúsia profunda a l’orella esquerra i confosi a la dreta, fet que implica una pèrdua auditiva total. Malgrat això, sempre ha fet les seves classes de manera oral, ajudant-se de la lectura labial per comunicar-se amb alumnes i professors. Tot i haver sol·licitat adaptacions al seu lloc de treball, aquestes mai no van arribar. «Crec que la Inspecció Mèdica no té prou coneixements sobre discapacitat i li falta sensibilització i formació en aquest tema«, assenyala.
El novembre del 2024, la Direcció General de Personal i Formació del Professorat del Govern de les Canàries la va cessar, basant-se en l’informe de la comissió mèdica que afirmava que la seva discapacitat auditiva li impedia complir les seves funcions laborals. Aquest dictamen va afectar psicològicament la mestra: «La meva autoestima estava per terra i ha suposat un retrocés que em fa qüestionar el compromís real amb la inclusió«.
Després de presentar un recurs de reposició, ha aconseguit reincorporar-se a la seva feina. La seva situació recorda la de Uxía García, una mestra amb discapacitat visual que també va ser cessada després de ser considerada no apta. «És inquietant la semblança dels dos casos. L’única diferència és que jo portava més de cinc anys treballant i ella només un, però això no hauria de ser un factor determinant. La discriminació per discapacitat no hauria d’existir, independentment de l’experiència«, destaca Cánovas.
Totes dues han tornat a les aules, però com a funcionàries en pràctiques, sense tenir encara la seva plaça consolidada. Ara, hauran de lluitar en els tribunals per fer valer els seus drets, alhora que imparteixen una lliçó d’inclusió.
