Acabo de veure acuradament el documental a Netflix sobre Michael Schumacher. Percep les similituds i decideixo escriure-hi. Michael Schumacher és el campió de Fórmula 1 que va patir un accident i viu amb una cosa semblant a mi. La nostra similitud és que van patir tots dos un accident. Les nostres experiències difereixen una mica en com afrontar la nostra “discapacitat”.
Ell va tenir un mal cranioencefàlic mentre esquiava als Alps francesos. El mateix any (2013) jo vaig patir un accident de cotxe que em va deixar també en coma. Tots dos vam patir danys a la banda esquerra del cap, i vam tenir una lesió axonal difusa que vol dir que els danys van ser a tot el cap. El mal va ser només al cap, però només va passar físicament. Schumacher va estar quatre mesos en coma i jo cinc.
Imagino que una cosa semblant li va passar, segons les estadístiques només tenia 10% de possibilitats de no quedar vegetatiu. Tots dos vam tenir un dany cerebral adquirit, vam estar a punt de morir, però el sistema sanitari ens va salvar.
Per estimular el cervell hem fet allò que més ens agradava. Ell ha conduit un Mercedes i jo he tornat a esquiar. És curiós que jo vaig patir un accident de cotxe i ell ha tornat a conduir. Ell va patir un accident d’esquí i jo he tornat a esquiar. Hi ha molts paral·lelismes.
La manera com afrontem la nostra diversitat funcional ni és millor o pitjor, és diferent. Ell s’havia retirat de la Fórmula 1 justament mesos abans de l’accident. Ara també s’ha retirat de la vida pública després de l’accident i no se’n sap res ni de la seva vida família ni amics. Diuen que és per la seva privadesa, per recordar-lo per les seves victòries i els seus rècords, i per gaudir de la jubilació. El poc que sí que se sap és que està entre les millors mans. No dir res del seu estat ha de ser també per gaudir de la seva família, i tenir més empatia amb els altres. Ha tornat a ser humà i a tenir relacions humanes amb les altres persones.
La seva dona assenyala “Michael always protected us, now we are protecting Michael” (Michael sempre ens ha protegit, i ara nosaltres estem protegim el Michael). Però anul·len tot allò que pot fer amb la seva experiència. Ell té una experiència única sobre les mesures de seguretat als cotxes, sobretot per als copilots. Pot aconsellar de nous modes de transport. Això podria donar sentit a la vida, cosa que pot fer després de la Fórmula 1.
Jo en canvi m’agrada publicitar el que he aconseguit i la independència amb la que visc. A diferència de Schumacher jo vaig estar un any ingressat en un hospital públic a Barcelona. Comparativament em pregunto què és el més important per a la recuperació.
Jo em sento feliç i contemplo el futur amb esperances. Miro el demà amb optimisme i estic aprenent com emprendre. Eventualment em preparo per obrir la meva oficina de consultoria accessible, que es dirà Reformes sense Fronteres. La meva diversitat funcional m’ofereix una perspectiva única, i sento que puc ajudar les altres persones. Estic millor cada dia. Però com Schumacher vivim al dia i hem de calibrar les nostres expectatives de millora.
L’important per a la recuperació – des de la meva experiència- són les altres persones, la família, el cuidador, i viure en un ambient amable i humanitzat. Els doctors i el personal d’infermeria són importants, però per a ells som tot dades.
No acaben d’entendre que la recuperació és un procés dinàmic i humà. Des del meu punt de vista, no cal tenir pena de la persona que ha patit un traumatisme. Hi ha que enfrontar-se a la vida de cara. Crec que és el que estic fent.
Molt interessant la teva reflexió Robert!