Els darrers episodis de fort vent que ha viscut Catalunya han obligat a tancar serveis i equipaments per motius de seguretat. Entre aquests, també s’han vist afectats serveis bàsics per a les persones amb discapacitat, com centres de dia, centres ocupacionals i altres serveis d’atenció directa. Decisions necessàries en un context d’emergència, però que han tingut conseqüències directes i profundes en la vida de moltes persones i famílies.
Un cop més, s’ha fet evident una realitat sovint invisible: quan aquests serveis no poden funcionar, encara que sigui de manera puntual, l’impacte és immediat. La manca sobtada de suports adequats deixa moltes persones amb discapacitat sense els recursos necessaris per al seu dia a dia i altera de manera significativa les seves rutines, la seva autonomia i la seva participació social.
Aquesta circumstància comporta igualment un impacte directe en l’entorn familiar, que difícilment pot assumir de manera immediata unes necessitats d’atenció sovint complexes, no pas per manca de voluntat, sinó perquè les exigències de conciliació, les responsabilitats laborals i la intensitat mateixa de les cures ho fan, en la pràctica, inviable.
Aquesta situació posa de manifest fins a quin punt els serveis d’atenció a les persones amb discapacitat són imprescindibles. No són un complement ni un recurs accessori: són un pilar fonamental per garantir drets, autonomia, inclusió social i qualitat de vida, i per assegurar que les persones amb discapacitat puguin desenvolupar el seu projecte vital en igualtat de condicions. Alhora, aquests serveis contribueixen a l’equilibri emocional, social i econòmic de moltes famílies.
Els centres que proporcionen serveis a les persones amb discapacitat, funcionen sovint amb recursos limitats, amb finançaments ajustats i sense els marges necessaris per afrontar situacions excepcionals
Tanmateix, aquests episodis també evidencien una fragilitat estructural que fa temps que denunciem. Els centres que proporcionen serveis a les persones amb discapacitat, funcionen sovint amb recursos limitats, amb finançaments ajustats i sense els marges necessaris per afrontar situacions excepcionals. Quan un dia de tancament té un impacte tan gran, cal preguntar-nos què passaria si aquestes interrupcions s’allarguessin o es repetissin, i fins a quin punt el sistema està realment preparat per garantir la continuïtat dels serveis.
Des del COCARMI, volem insistir que la responsabilitat última de garantir aquests serveis recau en l’Administració. Cal un compromís ferm i sostingut amb un finançament adequat que permeti reforçar els recursos, millorar les condicions dels equips professionals i dotar els serveis de més capacitat de resposta davant situacions d’emergència.
El missatge és clar: quan fallen els serveis essencials, encara que sigui per causes sobrevingudes, qui en pateix les conseqüències són les persones amb discapacitat i les seves famílies.
Reconèixer, protegir i reforçar aquests serveis no és només una qüestió de gestió, sinó de drets i de justícia social.
Mercè Batlle Amorós, Presidenta COCARMI
