Molt sovint observem les polítiques impulsades des de Brussel·les o des de les Nacions Unides amb una certa indiferència. Ens pensem que les polítiques europees ens afecten poc, que ens queden massa lluny i que les que de veritat ens impliquen són les normes del nostre país. No ens adonem que, cada cop més, les polítiques són globals i que els estats de la Unió Europea s’adapten a polítiques ja establertes a l’ONU o la UE.
La discapacitat no és una excepció. El 13 de desembre de 2006, l’Assemblea General de les Nacions Unides aprovava la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat i establia, al seu article 27, el dret d’aquest col·lectiu a treballar en igualtat de condicions respecte la resta de ciutadans.
L’ONU posava així sobre el paper els drets de les persones amb capacitats diferents i establia un codi d’aplicació. L’article 27 reconeix, entre d’altres aspectes, la necessitat de garantir un salari digne, la possibilitat d’escollir lliurement una feina o la no discriminació de les persones amb discapacitat en l’àmbit laboral.
Des de la seva creació, més de 160 països han signat la convenció, comprometent-se a elaborar i posar en pràctica lleis i mesures administratives per assegurar els drets reconeguts al document i abolir els reglaments, costums i pràctiques que constitueixin una discriminació. Així doncs, a la Unió Europea totes les polítiques establertes pels països membres per afavorir els drets de les persones amb discapacitat s’implementen en el marc d’aquesta declaració. És el cas de l’Estratègia Europea sobre discapacitat 2010–2020, que s’emmarca dins l’Estratègia Europa 2020 i demostra un compromís renovat per part dels estats membres per una Europa sense barreres. La seva finalitat és capacitar les persones amb discapacitat perquè puguin gaudir de tots els seus drets i identifica vuit àmbits primordials d’actuació (accessibilitat, participació, igualtat, ocupació, educació i formació, protecció social, sanitat i acció exterior), i ho fa prenent com a referència la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de l’ONU de 2006.
En resum, ens trobem amb una convenció en matèria de discapacitat creada i aprovada per l’ONU, que influeix en un compromís signat per la UE i que es tradueix en les normatives desenvolupades pels diferents estats membres. En definitiva, és un exemple de com les polítiques depenen cada cop més dels centres de decisió globals i com aquests ens afecten directament. La conclusió és doncs que, per fomentar les polítiques més adequades per les persones amb discapacitat, ja no n’hi ha prou amb centrar-se en l’àmbit nacional, sinó que és imprescindible estar present i influir el màxim possible en aquests organismes internacionals.
Cristian Rovira – Vicepresident del Grupo SIFU
