Primer món, Tercer Món, jo hi afegiria el món de les persones discapacitades. Que… Quin món és aquest? Doncs és el món teu, el món meu, el món de qualsevol persona que visqui perquè en un segon pots passar al món de la discapacitat, aquell món que tothom coneix però que gairebé ningú vol saber com funciona, aquell món on et pots quedar tirat al llit oa qualsevol altre lloc sense ningú que t’hi assisteixi. Aquest món on has d’aguantar la picor rabiosa d’uns minuts o la set aterridora d’unes hores. Aquest món que part dde la societat ignora a l’hora de cedir el pas a l’ascensor del metro, aquell món que impedeix pujar a l’autobús perquè va ple, o perquè la rampa està trencada, aquell món que sempre s’atura i la societat ho permet amb una senzillesa sorprenent.
Aquest món que no compta per l’administració i si compta sempre és sota mínims. Aquest món que és meu, teu, però que el tenim arraconat entre la societat, el treball és precari, la vida és dura i davant l’obligació de sobreviure gairebé sempre s’encarrega la família i no una administració que es dedica més a fer obres faraòniques, que moltes vegades no serveixen per a res, que a destinar uns diners a pal·liar la duresa d’aquell món que no és ni primer, de la societat i és força copiós.
Primer món, Tercer Món, jo hi afegiria el món de les persones discapacitades. Que… Quin món és aquest? Doncs és el món teu, el món meu, el món de qualsevol persona que visqui perquè en un segon pots passar al món de la discapacitat
Quantes postes de sol sense contemplar, quants passatges sense acaronar, quantes abraçades sense compensar… Un món tan vell com el tercer i el primer món, un món de tots que molts no només ignoren sinó que els molesta. Un món de dolor físic i emocional, de carícies, somnis, emocions… un món que necessita assistència per ser social, Un món diferent ple de vida i inquietuds, un món que fa també societat amb la seva diferència.
Ni primer, ni tercer Món, posa-li nom!!!
