La plataforma de televisió Netflix ha estrenat aquest dijous la minisèrie ‘La Luz que no Puedes ver’, basada en la novel·la homònima d’Anthony Doerr, que va guanyar el Premi Pulitzer el 2014. Dues actrius cegues donen vida a la protagonista d’aquesta ficció, que a més incorpora audiodescripció i subtitulat perquè totes les persones amb discapacitat en puguin gaudir.
La directora de Continguts de Ficció de Netflix Espanya, Verónica Fernández, va explicar en una entrevista a Servimedia que aquest és “un pas més” a l’aposta de la plataforma de streaming per “la inclusió i per explicar històries diferents”.
Dirigida per Shawn Levy, l’acció se situa a finals de la Segona Guerra Mundial i narra la història de Marie-Laure Leblanc (Ària Mia Loberti), una adolescent cega que s’amaga a la localitat francesa de Saint-Malo, ocupada pels nazis i bombardejada de forma constant per l’exèrcit dels Estats Units, i de Werner Pfennig (Louis Hofmann), un jove soldat alemany expert en la detecció de transmissions de ràdio.
Precisament, Marie-Laure empra aquest mitjà per intentar comunicar-se amb el seu pare i amb el seu oncle, però Werner descobreix la freqüència per la qual ella emet, encara que, per fortuna de la jove, ell prefereix no delatar-lo. Els seus camins es creuaran quan la jove cega hagi de fugir per protegir un tresor que és a la seva possessió.
Deixar de somiar
Aquest ha estat el primer paper com a actriu d’Aria Mia Loverti, que confessa estar “molt il·lusionada”. “Abans ni ho havia intentat, perquè de nena no em permetia somiar actuar”, segons ha declarat a diferents mitjans.
Per això, des de Netflix apunten la urgència que la ficció audiovisual expliqui “un altre tipus d’històries”, que donin cabuda “a la diversitat en els seus personatges i trames”. Així ho va sostenir Verónica Fernández a la presentació del primer capítol d’aquesta minisèrie celebrada al cinema Palafox de Madrid, on va defensar el poder de l’audiovisual per “obrir-nos al món”.
“Per descomptat, a la pantalla veiem moltes vegades personatges i històries on ens sentim reconeguts”, va apuntar, però també la ficció “ens ofereix la possibilitat d’empatitzar amb realitats que ignoràvem”. “Aquest és el compromís per la inclusió de Netflix”, va afirmar, que llança una producció la protagonista de la qual és una jove cega, a la qual interpreten dues actrius amb la seva mateixa discapacitat.
Miralls o mirar-se
Nell Sutton és Casa-Laure de nena. Per això, la seva interpretació amb el bastó que usen per moure’s les persones amb discapacitat visual servirà de referent per a milers de nois i noies cecs que es vulguin dedicar a la interpretació.
Aquesta és també l’opinió de Lola Robles i de Carlos Soroa, actriu amb ceguesa total i actor amb discapacitat auditiva, respectivament, que van participar a la presentació. Lola va arribar al món de la interpretació d’adulta, quan havia perdut la vista del tot, i va ser gràcies a l’ONCE. També va assistir a escoles d’art dramàtic encara que li “faltava molt de coneixement”.
Aleshores “no coneixia cap actor ni cap actriu amb discapacitat visual a nivell professional”, rememora, i “tant de bo els hagués conegut, perquè m’haurien ajudat molt”. Al seu parer, “la societat et situa en un lloc que no vols perquè no disposa de les eines que es requereixen”, i això és el que li va passar a ella amb la interpretació.
Carlos Soroa (Eloy a ‘Bienvenidos a Edén’, de Netflix) sí que sabia d’una actriu nord-americana amb discapacitat auditiva i guanyadora a més d’un Oscar, Marlee Matlin, però “a Espanya, cap professional”. Per això, Carlos se sent emocionat amb els correus que, des que va donar vida a Eloy, va començar a rebre per part de centenars de nens i joves sords, que hi van veure “un mirall on poder mirar-se”.
“També assisteixo a moltes xerrades a escoles i jo sempre els animo a intentar-ho”. “Els dic que no es quedin amb les ganes, perquè encara que no sigui fàcil, cal perseguir els somnis”, va insistir. D’aquí a deu anys hi haurà molts més referents amb discapacitat al cinema ia la televisió, sobretot si ens comparem amb la dècada anterior, quan no n’hi havia cap”. Així que, a poc a poc, “avancem”.
Accessibilitat
Un altre àmbit on tots dos van instar a “millorar amb urgència” és el que es refereix a l’accessibilitat audiovisual a cinemes i teatres. Qüestió diferents són les plataformes de streaming, i especialment Netflix, que inclouen subtitulat i cada cop més audiodescripció. El cinema i el teatre es mostren molt més lents a l’hora d’incorporar aquests sistemes d’accessibilitat a les seves produccions, limitant-los a sessions o passades concretes.
Alhora, això impedeix l’accés de les persones amb discapacitat sensorial a la cultura i, segons Carlos, suposa “una injustícia”. “Si jo pago la meva entrada, tinc el mateix dret que qualsevol espectador”, recalca.
El director executiu de Promoció Sociocultural, Artística i Esportiva de l’ONCE, Ángel Luis Gómez, va destacar per part seva la feina d’aquesta organització per “promoure l’accessibilitat a les OBRES audiovisuals”. “Portem demanant a la indústria que incorpori l’audiodescripció de les imatges a les obres des de fa gairebé 30 anys, quan ningú no parlava d’aquest tema.” Per aquest motiu, l’ONCE va posar en marxa la seva pròpia videoteca, que ja compta amb gairebé 1.000 títols de pel·lícules audiodescrites.
“Els productors sempre ens han dit que una emissió en obert pot molestar el públic sense discapacitat”, va prosseguir Gómez, i per això “desenvolupem AudescMobile”, per tal que les persones amb discapacitat visual puguin accedir a l’audiodescripció a la sala de cinema mitjançant el telèfon i uns auriculars, ara bé, aquesta app reprodueix l’audiodescripció si la pel·lícula l’ha inclòs, altrament, “no hi ha res a fer”.
Suport de l’ONCE
L’ONCE va col·laborar amb Netflix Espanya a la preestrena de la sèrie i en el seu passi de presentació a la premsa es van emetre subtitulat i audiodescripció en obert. Segons Gómez, “actes com aquest serveixen per continuar promocionant la necessitat d’accessibilitat a les produccions audiovisuals per a totes les persones”. “Agraïm a Netflix aquesta col·laboració, que estic segur que mantindrem en el futur”, i va reconèixer “l’esforç que fa a favor de l’accessibilitat en els seus continguts”.
Sabedora d’aquesta realitat, Verónica Fernández va afirmar que Netflix treballa “per arribar a totes les persones, siguin quines siguin les seves capacitats i utilitzin els dispositius que utilitzin”. Precisament, aquest és un dels propòsits de la ‘Llum que no pots veure’, el repartiment del qual completen Marc Ruffalo (Daniel Leblanc), Hugh Laurie (Etienne Leblanc), Lars Eidinger (Reinhold von Rumpel) i Marion Bailey (madame Manec), entre d’altres. És una minisèrie que emocionarà i enganxarà l’espectador, a més de ser la primera gran producció de Netflix amb actrius cegues.
Segons va explicar Lola Robles, les persones amb gran discapacitat visual “emprem textures a terra per marcar els espais i localitzar recorreguts a l’hora de moure’ns en un escenari”. També necessiten tocar la cara i el cos dels seus professors quan estudien interpretació, a per imitar gestos i moviments.
Carlos Soroa, que acudeix sempre al set acompanyat del seu intèrpret, aprofita el mitjà per reivindicar “la normalitat de la llengua de signes”, i per això prefereix que no dobleguin a llengua oral. “Cal prescindir d’etiquetes, perquè al final som tots actors”.
Aria Loberti ha relatat que, durant el rodatge, ella sabia on era el càmera gràcies a un espetec de dits. En canvi, quan la Lola va rodar un migmetratge sobre els últims anys de vida de Clara Campoamor, mai no es va haver de preocupar per aquest aspecte, ja que la càmera el seguia a ella. “És qüestió de provar i de ser creatius. Si hi ha obertura i altura de mires, tot es pot”, va declarar. Fins i tot actuar amb discapacitat.
També aquest sembla el missatge de ‘La Luz que no Puedes ver’, que no parla de ceguesa en absolut. Aborda com la humanitat, encarnada en persones molt diferents entre si, és capaç d´unir-se en moments crítics i per un bé superior. Una història per prendre’n nota.
