Avui és 1 d’octubre i més enllà de la independència de Catalunya, em pregunto si com a societat hem avançat en integració de les persones amb capacitats diverses. Considero que sí, però amb matisos. Matisos perquè encara conec persones que no troben feina, persones que tenen problemes per ser acceptades socialment o persones que tenen problemes per assolir un habitatge adaptat. Matisos perquè s’ha aprovat, signat i incorporat el Pacte Nacional de les Persones amb Discapacitat i crec que és una bona eina si és desplega amb tots els aspectes diversos. Matisos perquè hi ha persones que, des de l’anonimat, estan construint una societat més inclusiva. Matisos perquè estem deixant que els discursos d’odi no guanyin als de l’inclusió. Matisos perquè cada cop existeixen més moviments que acompanyen les persones amb una tasca lloable que contagia vitalitat i que ens empodera.
Avui és 1 d’octubre i més enllà de la independència de Catalunya, hi ha històries que no només s’expliquen: es viuen, es comparteixen i transformen com traten de ser la de totes aquelles persones que tracta un servidor de donar veu i protagonisme a la secció Plantant Cara. Realitats diverses que són un manifest viu d’inclusió, coratge i esperança. A la secció Plantant Cara vull que ressonin els anhels, les alegries, les complexitats i els reptes particulars de la societat que davant un món que oblida el concepte capacitats diverses, prioritza parlar tot i que cada cop menys, de discapacitat.
Avui és 1 d’octubre i més enllà de la independència de Catalunya, hi ha històries que no només s’expliquen: es viuen, es comparteixen i transformen com traten de ser la de totes aquelles persones que tracta un servidor de donar veu i protagonisme a la secció Plantant Cara
Cada capítol (entrevista) és una llavor de resistència. Són vides que brillen enmig de l’ombra, que desafien els límits imposats, que reclamen el dret a ser, a fer, a somiar. Són veus que s’alcen amb dignitat, que trenquen el silenci, que obren camins nous per a totes i tots. Llegir aquestes entrevistes és deixar-se tocar per la veritat, per la bellesa de la lluita quotidiana, per la tendresa de qui no es rendeix. És reconèixer que, malgrat tot, sempre hi ha esperança. I que aquesta esperança neix, precisament, de les persones que decideixen viure amb plenitud, amb compromís, amb amor. Són històries que parlen de discapacitat, sí, però també de dignitat, de drets, de comunitat, de futur. Són relats que ens recorden que la diversitat no és un límit, sinó una riquesa. Que la vulnerabilitat pot ser força. Que la diferència pot ser motor de transformació.
Aquest projecte va néixer al cor del Diari de la DisCapacitat, com una sèrie de relats que volien donar veu a aquells que sovint han estat silenciats. El diari, compromès amb la inclusió, la justícia social i la visibilització de la diversitat funcional, va obrir i segueix obert a un espai on les persones poguessin explicar les seves vivències amb dignitat, esperança i valentia. Així va començar Plantant Cara i així continuarà per temps: com una crida a escoltar, a comprendre i reconèixer.
La societat d’avui requereix de moltes persones que transformen mirades i realitats. Què ho facin pensant contínuament en plantar llavors d’inclusió amb compromís, cura i passió perquè floreixin i les faci canviar mentalitats. Avui més que mai, vull agrair públicament les respostes de suport que reben cada setmana les entrevistes i sobretot us encoratjo a seguir treballant per acarar la inclusió.
Enhorabona Àlvaro i totes les persones col·laboradores del Diari per la gran tasca desinteressada, inclusiva i a favor dels drets de les persones amb diversitat funcional.
Sens dubte, la secció d’entrevistes de Plantant Cara dona visibilitat, projecta aquesta realitat i és una font d’actualitat i reflexió.
Gràcies i a continuar així per molt de temps!