L’onada d’incendis que ha cremat una gran part d’Espanya ha posat de manifest una deficiència important en els protocols d’emergència: la manca d’indicacions precises i rutes adaptades per a persones amb discapacitat. En una situació de confusió i nerviosisme com és un incendi, és crucial que la comunicació amb els equips de rescat sigui totalment accessible.
Després de les tres últimes setmanes d’incendis forestals, els Equips de Primera Intervenció (EPI) han ajudat i traslladat milers d’afectats a zones segures. Lourdes González, cap del departament d’Accessibilitat Tecnològica de la Fundació ONCE, destaca que l’objectiu principal és “reduir els riscos als quals s’enfronten les persones amb discapacitat, la gent gran i altres col·lectius vulnerables davant d’un desastre natural”.
Segons Lourdes González, és fonamental “identificar les necessitats amb antelació, integrar les opinions de la comunitat amb discapacitat en l’elaboració dels plans i assegurar que els equips d’evacuació estiguin capacitats per a donar l’assistència necessària a través d’indicacions precises i una comunicació 100% accessible”.
Fundació ONCE va llançar el 2019 un projecte europeu de formació en diversitat per a equips d’emergència. Aquesta iniciativa s’emmarca dins el projecte Cilifo (Centre Ibèric per a la Investigació i la Lluita contra els Incendis Forestals), liderat per la Junta d’Andalusia. Anys més tard, l’entitat va crear l’aplicació gratuïta ‘Cilifo SOS’, una eina per a conscienciar sobre la prevenció d’incendis i visibilitzar les necessitats de les persones amb discapacitat.
En una emergència, la comunicació amb persones sordes o el guiatge de persones cegues són punts clau. Per a comunicar-se amb algú que no respon, es pot tocar-li l’espatlla per cridar la seva atenció. Un altre consell important és que els equips d’emergència “s’identifiquin i donin a conèixer la seva funció en l’emergència”.
Lourdes González insisteix que “si la boca està tapada amb una mascareta, és possible que les persones amb discapacitat auditiva no entenguin el missatge, per la qual cosa cal intentar deixar la cara a la vista i, si per qüestions de seguretat no és possible, recolzar-se en gestos amb les mans o escriure en un paper”.
La mateixa Lourdes González, que té ceguesa total i sempre va amb el seu gos, fa èmfasi en el fet que mai s’ha de separar a una persona de les seves eines de suport, com bastons o cadires de rodes. De la mateixa manera, si un usuari va acompanyat d’un gos d’assistència, “sempre ha de romandre al costat del seu amo durant l’evacuació. Ell serà qui millor l’orienti”.
Les indicacions que es transmeten han de ser concretes, evitant l’ús d’un llenguatge abstracte. “Cal emprar orientacions com ‘a la teva esquerra’, ‘a la teva dreta’, en lloc d”aquí’ o ‘allí’, o la tècnica del rellotge (‘a les teves tres’, ‘a les teves sis’) per a indicar la posició respecte al cos de la persona”.
Lourdes González es mostra “satisfeta” amb l’evolució d’aquest projecte de tallers de sensibilització que s’imparteixen per tot el país. Hi participen policies, bombers, sanitaris i responsables de la gestió d’emergències, i la mateixa Lourdes, amb dos companys més amb discapacitat, formen part del projecte. Afirma que “cada vegada ens truquen més des de més institucions per a seguir aquests cursos, i el simple fet que s’acostin i ens diguin: ‘Mira, sé que no ho estem fent bé i volem que ens ajudeu’ ja és un gran avenç”.
