Les persones amb discapacitat i situació de sensellarisme pateixen una situació de major vulnerabilitat i invisibilitat, segons sobre ‘El sensellarisme a la ciutat de Barcelona’ que ha presentat la Síndica de Greuges de Barcelona.
Com a punt de partida l’estudi apunta a que és un àmbit en el qual es constata una manca d’informació suficient. Però per tal de fer una aproximació al fenomen i característiques que presenten al municipi de Barcelona, es fa una primera aproximació a les dades existents i disponibles. El 2015, d’acord amb la diagnosi de La situació del sensellarisme a Barcelona: evolució i polítiques d’intervenció de la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar, es fa referència al fet que en la diagnosi del 2011 es van recollir dades sobre salut i situacions de dependència de les persones ateses als serveis. En aquesta recollida d’informació es va fer palesa la dificultat metodològica per establir indicadors objectius sobre la salut i estat de les persones (Sales et al., 2015), així com la necessitat d’estudis específics.
D’acord amb les dades de la diagnosi del 2015, les persones amb un certificat de reconeixement de discapacitat ateses als equipaments van mostrar unes xifres oscil·lants.
L’any 2015, 142 persones usuàries, un 8,49 %, afirmaven tenir un certificat de reconeixement de discapacitat. Aquesta és una xifra que en comparació amb els anys anteriors ha patit una davallada de gairebé 100 persones entre 2014 i 2015. Es destaca que, de forma generalitzada, hi ha un major nombre de persones amb un certificat de reconeixement de discapacitat de més del 64 %, en proporció amb les persones amb certificats entre el 33 % i el 64 %.
Quant a les dades relatives a graus de dependència, les persones que afirmen tenir un reconeixement del grau de dependència ateses als equipaments presenten una tendència similar a la de les persones amb un certificat de reconeixement de discapacitat. El 2015, hi havia 52 persones amb un grau de dependència reconegut, cosa que suposa un 3,11 %. A nivell general es destaca que, d’acord amb les dades, un major nombre de persones tenen un grau de dependència.
L’estudi remarca que aquestes dades disponibles són de persones que són ateses en centres i que tenen un reconeixement de certificat i de grau. Cal tenir en compte que les persones que no estaven en equipaments no es troben dins d’aquest recompte, a més a més hi ha un nombre de persones que pateixen discapacitat però que no estan reconegudes oficialment.
Es tasca dels i les professionals de l’atenció directa donar suport per ajudar a tramitar certificats i processos de valoracions. Es fa palès que no hi ha un recull d’aquestes dades i que aquesta mancança fa més difícil fer un dimensionament de la realitat d’aquest grup poblacional que presenta una major situació de vulnerabilitat.
Un altre aspecte que també s’ha abordat a les entrevistes amb persones expertes és el paper que poden tenir les curateles i tuteles com a possible eina de treball per als casos de les persones que presenten una situació més crònica amb afectació mental.
La gran majoria de les persones expertes indiquen que són favorables de mantenir, en la mesura del possible, la llibertat individual i l’autonomia de la persona en la seva presa de decisions abans de prendre mesures vinculades a una retirada temporal o permanent de la seva capacitació per mitjà de tuteles o curateles. Les persones entrevistades consideren que cal realitzar intervencions sense incidir en la seva decisió i voluntat de ser tractades o no respectant la seva voluntat, cosa que és un dels principis clau en la intervenció, i assegurar uns principis d’ètica.
En els casos on la persona pugui posar en risc altres persones o la seva pròpia integritat, sí que es valoren possibles mesures temporals i reversibles per assegurar la seguretat de la persona i l’entorn.
Ara bé, les persones entrevistades manifesten que aquesta mesura, si bé incapacita i traspassa la tutela a una persona tutora, no suposa cap garantia de disposar de recursos efectius per atendre adequadament la persona afectada. S’indica que, en alguns casos, aquesta situació de tutela pot significar un major repte en la gestió dels casos que s’atenen i que estan sota la tutela o curatela d’una entitat.
Si bé és cert que els casos amb tutela o curatela són una minoria, sí que es requereix una reflexió sobre com abordar aquests casos i donar resposta a persones que han estat incapacitades o a aquelles que podrien necessitar-ho. Aquest és un aspecte que requereix un ampli debat a nivell legal, de metodologia d’intervenció, recursos disponibles i ètica professional.
