L’accés a un habitatge digne s’ha convertit en una cursa d’obstacles gairebé infranquejable per a les persones amb problemes de salut mental i discapacitat psicosocial. Segons posa de manifest Jesús Manso, membre de la Fundació Via-Guasp, mentre que el baròmetre d’octubre de 2026 del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) ja situava l’habitatge com la principal preocupació ciutadana —assenyalat pel 55,7% dels enquestats entre els problemes principals i pel 33,8% com una qüestió que els afecta personalment—, aquesta problemàtica adquireix una dimensió molt més severa per a aquest col·lectiu. Als ingressos baixos o inestables i a la necessitat de comptar amb suports s’hi sumen barreres estructurals com l’estigma i la discriminació.
En un escenari marcat per l’escassetat de pisos assequibles i l’escalada de preus, el prejudici social actua com un fre determinant. Des de la Fundació Via-Guasp constaten que el simple fet que una persona rebi l’acompanyament d’una entitat tutelar o de suport provoca reticències entre els propietaris i les agències immobiliàries, dificultant encara més la signatura d’un contracte. Aquesta situació resulta especialment crítica a la ciutat de Barcelona, on el preu mitjà dels nous contractes de lloguer va assolir els 1.134,61 euros mensuals durant l’any 2025. En contrast amb aquesta xifra, aquell mateix exercici el 71% de les persones ateses per l’entitat percebien uns ingressos inferiors al salari mínim interprofessional, i un 11% no arribaven ni als 600 euros mensuals de l’IPREM.
Una problemàtica bidireccional que col·lapsa els recursos residencials
Més enllà de les traves d’accés, la relació entre l’habitatge i la salut mental opera en una doble direcció, atès que la inseguretat residencial, les dificultats per assumir el pagament del lloguer o la incertesa sobre l’estabilitat de la llar impacten negativament en el benestar emocional. En aquesta línia, el Pla de Salut Mental de Barcelona 2023-2030 identifica la precarietat laboral, l’empobriment, l’augment del cost de la vida i les dificultats per accedir a un habitatge com a factors de risc directe. De fet, aquest document recull que, entre les persones que pateixen inseguretat residencial, la probabilitat de presentar una mala salut mental s’eleva fins al 89% en el cas de les dones i fins al 85,3% en el dels homes.
Aquest cercle viciós en què la manca d’estabilitat habitacional agreuja els trastorns mentals i viceversa acaba repercutint directament en el funcionament del sistema d’atenció social. Actualment, hi ha persones residint en institucions que, si disposessin dels suports adients, estarien preparades per fer el salt cap a models de vida més autònoms, però la manca d’oferta assequible i de dispositius intermedis frena aquesta transició. Aquest bloqueig no només restringeix el dret a l’autonomia personal d’aquests ciutadans, sinó que també impedeix alliberar places residencials per a aquelles persones que presenten necessitats de suport més complexes.
Pisos de transició i reclam de polítiques públiques coordinades
Davant d’aquest repte multifactorial, des de l’entitat es defensa la necessitat d’impulsar un abordatge integral que combini l’ampliació del parc d’habitatge assequible, la diversificació dels recursos residencials, l’adequació dels serveis de suport i una coordinació efectiva entre les polítiques socials, d’habitatge i de salut mental. El sistema hauria de garantir que cada persona pugui evolucionar cap a entorns de vida més independents en funció de les seves capacitats, preferències i requeriments de suport.
Per contribuir a pal·liar aquesta mancança, la Fundació Via-Guasp, en aliança amb la Fundació Nova Via —anteriorment coneguda com a Associació Residencial Maragall—, està desplegant un projecte de pisos d’entrenament i de transició adreçat a persones amb problemes de salut mental. Aquesta iniciativa persegueix generar oportunitats reals perquè els participants avancin cap a una vida autònoma i redueixin la seva vulnerabilitat residencial. Tanmateix, l’organització adverteix que la tasca del tercer sector no basta per resoldre el problema de fons i exigeix l’aplicació de polítiques públiques decidides que assegurin l’accés a l’habitatge i reforcin els recursos d’atenció en salut mental, sota la premissa que no és possible abordar la salut mental sense garantir el dret a l’habitatge.
