AEspanya tots som iguals, sí, però si tu ets una persona amb diversitat funcional que necessita assistència per a tot oblida’t. A tu, com a persona que no pot signar, Espanya t’exigeix dos testimonis per escripturar qualsevol cosa que compris i necessitis d’escriptura, perquè la teva empremta no serveix com a firma segons el Col·legi de Notaris. Una llei de fa 160 anys, fins fa poc la Generalitat de Catalunya t’exigia un tutor o amo que firmés per tu per poder demanar una ajuda. La societat s’entera més de la Guerra del món que de les batalles infernals que viuen els seus veïns amb grans discapacitats. Una persona amb diversitat funcional severa es pot passar una setmana al llit perquè no tingui ningú que l’aixequi, però a Espanya tots som iguals.
Aquest país es gasta més en intendència per a la Moncloa i la Sarsuela que perquè gent necessitada visqui com qualsevol altra persona, No se senten els plors, la tristesa, ni el desconsol… de les persones que el pateixen.
Sóc partidari que s’ajudi la gent més necessitada de la resta del món però em nego i des d’aquí crido amb força i exigeixo que no es tingui abandonada la gent més necessitada per l’Administració i la societat d’aquest país. La hipocresia és tan descarada que la gent l’utilitza amb les persones discapacitades al seu gust, és més, la Constitució, o Carta Magna també.
Estic trist per veure com la societat i l’administració tracta les persones amb diversitat funcional en aquest país anomenat Espanya i que creu que és primer món
La responsabilitat que una persona amb diversitat funcional pugui portar una vida normalitzada és de l’administració i, tanmateix, el que fa l’administració és endossar la culpabilitat a la família eludint-ne qualsevol obligació.
Fa més de cinquanta anys que lluito per deixar de ser una persona normal i entrar al club de les persones diferents, aquelles que per a elles tot és al revés, la riquesa són els diners no la felicitat, la saviesa és l’engany no l’aprenentatge. El respecte no és res, ho han esborrat…
No segueixo perquè semblarà que estic dolgut, però el que estic és trist per veure com la societat i l’administració tracta les persones amb diversitat funcional en aquest país anomenat Espanya i que creu que és primer món.
