L’accessibilitat és beneficiosa. Estic fart que es digui que l’accessibilitat és més cara quan en realitat ajuda a crear una societat més democràtica i humana. No és una casualitat que els països més rics siguin els més accessibles. L’accessibilitat no és només un dret, ni s’ha d’ignorar. En el passat llunyà es volia ajudar tothom, però amb la modernitat l’accessibilitat molestava. Ara afirmo que el futur és l’accessibilitat, perquè té beneficis socials, de disseny, culturals i fins i tot econòmics. L’accessibilitat ajuda a tothom i és més democràtica.
Des del meu punt de vista com a arquitecte i urbanista afirmo que l’habitatge ha de ser accessible. Antigament quan vivíem a les cavernes ho fèiem tot en un mateix espai. Els nostres habitatges se separaven per zones, però ho fèiem tot sota un mateix paraigües. Es creava així un espai flexible. Menjàvem al mateix lloc que dormíem, treballàvem i ens relacionàvem socialment. Després va començar l’especialització. Es van començar a crear habitacions i es van començar a separar per tipus d’activitats, persones i serveis. Ara la novetat és que l’accessibilitat ha tornat a unir espais. Ara es torna a pensar en habitatges accessibles, flexibles i units tipus loft. Per a l’accessibilitat no és recomanable la divisió per parets. Per ser autònom has de poder fer diverses coses al mateix espai accessible. L’espai accessible és adaptable, flexible, híbrid i dinàmic. Només així sense divisions es crea un habitatge adequat per a persones amb diversitat funcional.
L’accés a aquests habitatges, botigues i serveis ha de ser accessible. Un exemple paradigmàtic és l’accés al Partenó a Atenes. Com diu David Gissen, antigament l’accés era accessible i qualsevol persona independentment del seu estat podia accedir-hi. A través del camp podies accedir des de qualsevol lloc. Però posteriorment guerres i conflictes el van convertir en un monument poc accessible i a més segregat per a uns quants. Ara mitjançant ascensors s’ha aconseguit tornar a fer el Partenó obert, accessible i que tothom pugui gaudir-ho. Passa el mateix amb els pisos o les botigues. En el futur tots els habitatges, botigues i serveis han de tenir un accés accessible com el Partenó.
El futur és l’accessibilitat, perquè té beneficis socials, de disseny, culturals i fins i tot econòmics. L’accessibilitat ajuda a tothom i és més democràtica
A una escala més gran afirmo que els carrers han de ser accessibles. La ciutat medieval era accessible. Els carrers eren de terra, no hi havia límits o fronteres i l’aigua no es canalitzava amb vores. Però va arribar la urbanització, amb la industrialització del segle XIX, que van convertir els carrers en inaccessibles. Hi havia barreres per dirigir l’escorriment de l’aigua, dividir el trànsit i segregar per modes de transport. La nova proposta de les superilles és pensar en carrers accessibles com abans. Torna unir la mobilitat. El carrer es converteix en un espai social accessible per a tothom.
La ciutat i les infraestructures han de ser accessibles. Les ciutats eren un espai públic on totes les persones en comunitat exercien el dret democràtic. Però al segle XX amb el desenvolupament del capitalisme es construeixen ciutats amb infraestructures que segreguen a la gent. El tren i les autopistes ajuden a accedir a centres dispersos. Aquesta centralització augmenta la productivitat, el control i l’eficiència; però també genera un sistema antidemocràtic i privat. Les infraestructures suposen un espai privat que és inaccessible per a certs grups. Ara l’accessibilitat democratitza la ciutat, tal com es percep amb el High Line. El High Line, a la ciutat de Nova York, han convertit unes vies de tren privades, oblidades —que eren inaccessibles i que segregaven la població— en un parc lineal públic que recorre tota la ciutat. El parc ha renovat i permès accés a parts de la ciutat abans segregades i oblidades. L´accessibilitat ha creat una ciutat comunitària, pública i democràtica.
Els grans espais naturals com el mar o la muntanya també han de ser accessibles. La ciutat de Barcelona (molt determinada per la seva naturalesa) durant el segle XX es va oblidar del mar i va menysprear les muntanyes. Les olimpíades l’any 1992 van tornar a donar valor a la muntanya de Montjuïc, al mar en fer la platja accessible, i en construir un barri paralímpic. En el futur és fer la muntanya de Vallvidrera també accessible.
El que intento amb aquest article és ressaltar el rol de l’accessibilitat en el disseny, al nostre entorn i a la societat. L’accessibilitat que existia abans va ser eliminada i oblidada per la modernitat. La modernitat ha construït una ciutat inaccessible. Afirmo ara que l’accessibilitat és positiva, beneficiosa, i més humana. Torno a pensar que l’accessibilitat és el futur.
