Simone Biles té discapacitat per salut mental, això li va impedir competir en els Jocs Olímpics de Tòquio. Socialment aquesta discapacitat —com les físiques, intel·lectuals, psicosocial, sensorial, auditiva, i visual, o múltiples— estan discriminades. Però és ofensiu dir que Simone Biles té una discapacitat. És ofensiu com dir que les discapacitats són més cares com ho afirma la societat i ho diuen els polítics. El prefix “dis” té connotacions negatives i no s’hauria d’utilitzar en cap cas.
Simone Biles no és una persona amb discapacitat, només que té altres capacitats. El que fa que pateixi és perquè allò que fa no és normal. Nosaltres admirem això. Ella ens porta a preguntar-nos què és normal. Em pregunto si podria fer les seves brillants acrobàcies sense tenir aquesta discapacitat.
Simone Biles ens porta a preguntar-nos què és normal. Em pregunto si podria fer les seves brillants acrobàcies sense tenir aquesta discapacitat
Passa el mateix amb el disseny d’accessibilitat. Tendim a pensar que l’accessibilitat d’un edifici o de la ciutat és més cara perquè requereix complir més normes concretes. Però jo dic que també és més car posar una façana aïllada tèrmicament però cap arquitecte no dubtaria en dissenyar-la. L’accessibilitat ha de ser normalitzada. Legalment s’han de complir les normes d’accessibilitat, però les normes canvien, i continuen sent uns mínims. S’ha de fer més i el normal potser no és suficient.
Com ens diu Simone, hem de fugir del que és normal. Em pregunto per què les comunitats més riques solen ser les més accessibles. No és una coincidència. No és perquè tenen més capacitat econòmica per aconseguir accessibilitat. L’accessibilitat els permet enfrontar-se amb reptes econòmics i arriscar-ne més. Aconsegueixen un món més humà i això genera beneficis.
