“L’estigma social provoca aïllament i solitud a les persones amb malalties mentals, persones sense llar o amb discapacitat intel·lectual”. Així ho recull el primer estudi nacional sobre l’estigma de Càtedra de Grupo 5 i la Universitat Complutense de Madrid, presentat amb motiu del Dia Mundial de la Salut Mentall. En l’estudi, que aborda l’estigma social envers les persones amb problemes de salut mental, en situació sense llar i amb discapacitat intel·lectual, han participat més de 3.000 persones.
Entre les conclusions principals de l’estudi, destaca la necessitat d’una acció coordinada entre els serveis de salut i els serveis socials, i la importància dels mitjans de comunicació i de la societat civil per contribuir a superar l’estigma traslladant a la societat una imatge real de les persones sense llar, amb problemes de salut mental o amb discapacitat intel·lectual.
Així mateix, s’observa que per a les tres condicions analitzades (salut mental, situació sense llar i discapacitat intel·lectual) hi ha un estigma diferencial per professions, sent els cossos i les forces de seguretat de l’Estat, el personal de seguretat i de l’àmbit judicial i sanitari, els qui lideren el rànquing d’atribucions estigmatitzants. Per contra, el professorat no universitari, els professionals de serveis socials o les persones que fan accions de voluntariat mostren millors puntuacions en apropament i desestigmatització.
Salut mental
Entre les persones enquestades, un 21% reconeix tenir o haver tingut problemes de salut mental alguna vegada a la seva vida. Un percentatge similar, 1 de cada 4 persones, diu que conviu amb una persona amb problemes de salut mental.
Pel que fa a la disposició per parlar de problemes de salut mental, gairebé la totalitat (un 96,5%) es mostra disposat a compartir experiències; una cosa que, segons conclou l’estudi, pot ser un factor projector clau.
La majoria de les persones considera que sí que cal informar de la presència de problemes de salut mental quan una persona ha comès un delicte (68.7%), sent aquest un aspecte clarament estigmatitzador. A més, cal tenir en compte que fer públic un diagnòstic mèdic és constituent de delicte.
Un dels punts que denota la presència d’un estigma envers les persones que tenen problemes de salut mental fa referència a les paraules emprades per referir-s’hi ia l’ús de termes com bojos, brunzits o malalts, estigmatitzant i poc inclusiu.
L’estudi també analitza la distància social i l’opinió respecte de la distància dels serveis per a aquestes persones. Pel que fa a la distància social, un dels indicadors clau sobre l’estigma, el 44,4% mostra una intenció mitjana-baixa d’acostament a les persones amb un problema de salut mental. Mentrestant, un 65% de les persones entrevistades rebutja viure amb una persona amb trastorn mental, i un 40% no li agradaria que els seus fills es relacionessin amb persones amb problemes de salut mental.
Pel que fa a la distància dels serveis i la pregunta de si els agradaria disposar de centres d’atenció i tractament al barri de residència per a aquesta població, només un 6,1% mostra la seva oposició mentre que un 67% indica que li agradaria comptar amb aquest tipus de recursos al seu barri.
Finalment, pel que fa a les actituds envers les persones amb problemes de salut mental, un 42,32% de les persones entrevistades manifesten tendències autoritàries. Factors com la coacció perquè la persona es posi en tractament (6,45/9), la creença que necessitaran ajuda de forma recurrent (6,44/9) o la pena (5,88/9) apareixen també amb puntuacions mitjanes/altes.
Una de les diferències més grans trobades en aquest estudi fa referència al fet que les persones que han viscut l’experiència en primera persona dels problemes de salut mental presenten un estigma més baix que la resta de la població en totes les mesures. De la mateixa manera, tenint en compte el contacte amb persones amb problemes de salut mental, aquelles persones que coneixen algú amb aquesta condició tendeixen a estigmatitzar molt menys, amb diferències significatives properes al 50% respecte de les persones que no tenen gent coneguda amb problemes de salut mental.
Pel que fa al gènere de la persona que respon, els resultats generals semblen apuntar que els homes són significativament més autoritaris, mentre que les dones són més benvolents i exposen creences més grans de pena, perillositat i por.
Així, sembla que la dona amb un problema de salut mental és vista com més necessitada d’ajuda, de la mateixa manera que s’hi és més autoritari. Mentre que, en el cas dels homes amb un problema de salut mental, semblen ser vistos com a més perillosos, generant així més por i culpa envers ells.
Persones sense llar
D’acord amb les dades de l’enquesta, l’1,3% de la població espanyola (600.000 persones) hauria estat en situació sense llar. Les dades donen suport a una doble realitat: la invisibilització d’un problema i, en segon lloc, la idea que les persones sense llar no són un grup estanc i estable, sinó que és una condició que afecta moltes persones de manera més permeable a allò llarg del temps. Complementàriament, un 3,7% ha conviscut amb una persona que ha viscut en situació sense llar i un 18,1% reconeix conèixer algú en aquesta situació.
La bona disposició de les persones entrevistades a parlar de la situació sense llar que pogués estar vivint una altra persona (el 91,7% es mostra disposat a parlar del tema) és un bon senyal. No obstant això, un dels punts que denoten la presència d’un estigma més gran envers aquestes persones fa referència a paraules com indigent (16,2%), rodamón (14.6%) o captaire, emprades per referir-se a les persones afectades.
En el cas dels mitjans de comunicació, un 50,7% de la mostra considera que cal informar d’aquesta situació quan la persona comet un delicte, malgrat que la difusió pública d’aquesta informació es pot considerar un comportament estigmatitzant.
Pel que fa a la distància social i la distància dels serveis, només un 11,5% mostra la seva oposició, una dada que contrasta amb els moviments de rebuig veïnals cada vegada que es proposa la ubicació d’un nou servei per a persones sense llar.
Per condicions sociodemogràfiques, les dades mostren que els joves mostren un nivell de distància social més baix que els més grans respecte a les persones sense llar i puntuacions més estigmatitzants en perillositat, por i culpa; mentre que el grup de més edat mostra puntuacions més estigmatitzants en les dimensions d’ajuda i coacció. Finalment, a més nivell d’estudis, la intenció d’apropament cap a les persones sense llar és més alta, alhora que es redueixen les atribucions negatives.
En qüestió de gènere, les dades mostren que els homes sense llar són més estigmatitzats, mentre que les dones estigmatitzen menys i són més inclusives.
Una de les diferències més grans trobades en aquest estudi fa referència a la constatació que les persones que han viscut l’experiència en primera persona de la situació sense llar presenten un estigma molt més elevat que la resta de la població en totes les mesures emprades i amb una mida de l’efecte molt significatiu que arriba a estar per sobre del 80%.
Discapacitat intel·lectual
Pel que fa a la discapacitat intel·lectual, les dades de contacte directe assenyalen que 1 de cada 10 persones diu que conviu amb una persona amb discapacitat intel·lectual, i la majoria (64%) coneixen una persona amb aquesta condició.
La bona disposició de les persones entrevistades a parlar de la situació de discapacitat intel·lectual que pogués estar vivint una altra persona (el 95,2% es mostra disposat a parlar del tema) és un bon senyal. Tot i això, un dels punts que denoten la presència d’un estigma cap a les persones amb discapacitat intel·lectual fa referència a les paraules emprades per referir-se a les persones afectades com, deficients, endarrerits, disminuïts o en menor presència, subnormals o mongols.
En el cas dels mitjans de comunicació, resulta especialment rellevant que el 65% de la mostra espereu que, davant la comissió d’un delicte, els mitjans de comunicació informin de la condició de persona amb discapacitat intel·lectual encara que la inclusió d’aquesta informació vulnera en la majoria dels casos, la llei de protecció de dades, no aporta informació rellevant i reforça la responsabilitat dels mitjans en la perpetuació d’estereotips, prejudicis i conductes discriminatòries.
Quant a distància dels serveis per a persones amb discapacitat intel·lectual, només un 2,7% mostra la seva oposició. Una dada que contrasta amb els oferts cap a persones sense llar que ofereix percentatges sensiblement menors en acceptació (entorn del 60%) i més grans en rebuig (entorn del 10%).
Pel que fa al gènere, les dones són percebudes amb més necessitat d’ajuda, i els homes són més estigmatitzats en actituds de culpa, enuig, evitació i coacció.
Resulta també cridaner, com en el cas de les persones sense llar, una de les diferències més grans trobades en aquest estudi: la constatació que les persones que han viscut l’experiència en primera persona de la discapacitat intel·lectual presenten un estigma més elevat que el resta de la població en atribucions estigmatitzants.
