Les Smart Cities es caracteritzen per utilitzar les tecnologies digitals per millorar els serveis urbans. Aquestes ciutats optimitzen i transformen els seus serveis fent servir els recursos de manera eficient, sostenible i renovable. El seu objectiu principal és elevar la qualitat de vida dels seus habitants. Per aconseguir-ho, fomenten la participació activa dels ciutadans a través de aplicacions mòbils i plataformes digitals. D’aquesta manera, aconsegueixen crear comunitats més inclusives, segures, equitatives, eficients i connectades.
No obstant això, moltes vegades, la implementació del concepte de Smart City no aconsegueix els seus objectius i enfronta fracassos. Els projectes solen ser parcials o no compleixen amb les metes urbanístiques establertes. Per exemple, a Toronto, a la iniciativa de Sidewalk, Google va desenvolupar un nou projecte urbanístic davant del mar, que va ser cancel·lat el 2020. Bronx, a Nova York, es va intentar planificar una ciutat basada en els principis de les Smart Cities, però va enfrontar molta oposició local i el govern va decidir centrar el desenvolupament en una altra zona. Un exemple paradigmàtic és la ciutat de Masdar, a l’Emirat d’Abu Dhabi (als Emirats Àrabs Units) a prop de l’aeroport, que va acabar convertint-se en un poble fantasma digital.
Posteriorment s’ha creat el concepte de Smart Human City, que és més pertinent perquè posa el focus en allò humà, en lloc de centrar-se únicament en la tecnologia. En aquestes ciutats, les decisions urbanístiques s’orienten a millorar la qualitat i la participació humanes. Es prioritza la inclusió social, laccessibilitat universal i el benestar col·lectiu.
No pot ser que els ciutadans hagin de dependre d’establiments comercials, com ara bars, per accedir a un bany, els quals generalment no són accessibles
Un exemple de Smart Human City són els “Canviadors Inclusius” de Londres. Aquests “Inclusive Changing Places” són instal·lacions de banys públics accessibles dissenyades per persones amb diversitat funcional que necessiten suport addicional per fer servir el bany o canviar bolquers. Aquestes instal·lacions són més grans que els banys accessibles estàndard i compten amb equipament especialitzat, com grues, bancs per canviar a adults, cortines i espai suficient perquè la persona discapacitada i fins a dos cuidadors puguin fer-les servir simultàniament.
A Londres, la instal·lació d’aquests banys és obligatòria a molts edificis públics nous, com a centres comercials, estadis, estacions de transport, i espais culturals. Aquests llocs constitueixen hubs urbans intel·ligents. Es crea així una subestructura de xarxa de Smart Human City que se superposa a la xarxa general de la ciutat, establint una relació híbrida amb lentorn urbà. És a dir, representa una sobreposició d’una nova xarxa sobre la infraestructura urbana existent.
La meva valoració dels canviadors inclusius és molt positiva. Són fonamentals per construir una ciutat més humana. Tot i això, un dels problemes és l’escassetat de banys públics accessibles a la ciutat, un aspecte que aquest projecte intenta solucionar. No pot ser que els ciutadans hagin de dependre d’establiments comercials, com ara bars, per accedir a un bany, els quals generalment no són accessibles. A més, hi ha molt pocs banys adaptats per a persones ostomitzades. La diversitat funcional afecta aproximadament i és necessari al 40% de la població. Socialment sol ser ignorat.
No obstant, la ciutat mai no és estàtica. La meva crítica a aquests canviadors inclusius és que solen ser instal·lacions fixes i poc utilitzades, cosa que en limita l’impacte. No construeixen una xarxa dinàmica. Perquè siguin realment efectius, han de ser flexibles i adaptar-se als canvis urbans. És necessari que aquestes infraestructures puguin relacionar-se d’altres formes amb la ciutat, no només com a espais fixos. Només mitjançant la hibridació i el dinamisme, els canviadors inclusius poden contribuir a transformar la ciutat en un espai més accessible i humà. Aquest és l’objectiu més important.
