El Consell de Ministres va aprovar aquest dimarts, a proposta del ministre de Cultura, Ernest Urtasun, i del ministre de Drets Socials, Consum i Agenda 2030, Pablo Bustinduy, el reial decret pel qual es reconeix l’ús del sistema de lectoescriptura braille de les llengües espanyoles com a Manifestació Representativa del Patrimoni Cultural Inmaterial. La iniciativa neix de la mateixa comunitat portadora, el paper de la qual resulta prioritari per legitimar, difondre i garantir la continuïtat d’un patrimoni que va més enllà de la seva mera funcionalitat.
Des del Ministeri de Cultura es va subratllar que aquest codi no constitueix un simple mecanisme de descodificació, sinó que es viu de forma sensorial i marca una interacció íntima i única amb el coneixement a través del tacte. Per a les persones amb discapacitat visual, aquest mètode s’interioritza des de la infantesa com una part essencial de la seva identitat i es reforça en espais de trobada com els clubs de braille impulsats per la ONCE, on usuaris, professionals i familiars comparteixen aprenentatges. Més enllà de ser l’eina central per a l’alfabetització del col·lectiu, aquest llenguatge favoreix la inclusió, l’autonomia i l’empoderament de les persones amb discapacitat.
Perills i reptes per a la supervivència del mètode
Tot i el seu arrelament, l’administració adverteix que el braille afronta amenaces rellevants que poden comprometre el seu futur. Entre els principals riscos destaca el desconeixement general sobre el seu valor alfabetitzador, educatiu i d’inclusió social, així com la preferència creixent per eines digitals com lectors de pantalla, àudios o codis QR que, si no es combinzen de manera adequada, poden acabar desplaçant l’aprenentatge tàctil. A aquestes dificultats s’hi afegeixen les barreres d’accés a materials específics, el seu cost de manteniment i la seva utilització superficial com a element comercial o decoratiu, fet que banalitza el seu significat identitari.
Un codi tàctil bicentenari en evolució constant
Introduït a Espanya el 1840 i declarat mètode oficial per a l’educació de persones cegues el 1918, el braille és un alfabet que permet la lectura i l’escriptura en qualsevol llengua. Es tracta de l’únic sistema que permet a les persones cegues o amb deficiència visual greu comunicar-se per escrit i accedir a la informació de forma autònoma, garantint l’adquisició correcta de les competències ortogràfiques i gramaticals. Amb dos segles de trajectòria, el codi tàctil continua adaptant-se als avenços tecnològics per respondre a les noves necessitats d’accés a la informació sense perdre la seva essència.
