L’estudi “Sumant Veus”, promogut per la Fundació Mutua de Propietarios en col·laboració amb COCEMFE, posa de manifest l’impacte de les barreres arquitectòniques en la vida quotidiana de les persones amb mobilitat reduïda a Catalunya. Una de les dades més colpidores de l’informe és que un 82% dels catalans amb mobilitat reduïda s’han sentit obligats a renunciar a plans amb els seus amics a causa d’aquestes barreres.
Cristina Pallàs, directora de la Fundació Mutua de Propietarios, assenyala que, “malgrat els avanços normatius, la majoria de les persones amb mobilitat reduïda continua enfrontant-se habitualment a obstacles en el seu entorn que afecten especialment la seva vida social, l’oci i les tasques domèstiques, limitant la seva autonomia i impactant directament en el seu benestar”. Aquesta renúncia forçada també s’observa en l’àmbit familiar (75%), professional (49%) i d’estudis (54%).
Anxo Queiruga, president de COCEMFE, subratlla la gravetat de la situació: “La falta d’accessibilitat continua sent una llosa diària per a milions de persones amb mobilitat reduïda, els qui ens veiem en l’obligació de renunciar a aspectes fonamentals com quedar amb amics, sortir a passejar, visitar a la família, estudiar o treballar”. A més, afegeix que “la falta d’accessibilitat vulnera drets fonamentals i genera sentiments de frustració i renúncia, que no haurien de formar part del dia a dia de ningú”.
L’autonomia personal per a aquest col·lectiu encara és una meta llunyana. La majoria dels enquestats valoren el seu grau d’independència entre 5 i 8, amb una mitjana de 5. Només un 8% es considera completament autònom en el seu dia a dia. L’informe “Sumant Veus” atribueix aquesta manca d’autonomia a una causa clara: set de cada deu persones es troben diàriament amb barreres arquitectòniques. Aquesta realitat dificulta la mobilitat i afecta principalment la vida social (55%) i l’oci (54%), així com les activitats domèstiques (54%) i esportives (41%).
Cal destacar que les dones reporten una experiència encara més negativa. L’impacte en la seva vida social és del 65% (enfront del 60% dels homes) i en l’oci, del 62% (enfront del 58% dels homes).
Conseqüències emocionals d’un entorn no accessible
L’estudi de la Fundació Mutua de Propietarios i COCEMFE també posa l’accent en les conseqüències emocionals de les barreres arquitectòniques. Els sentiments predominants en trobar-se en un entorn no accessible són la frustració (28%) i la impotència (28%). De nou, les dones mostren nivells més alts de frustració (35% enfront del 28% dels homes) i tristesa (10% enfront del 6%).
Tot i això, un 9% dels catalans amb mobilitat reduïda se senten motivats a buscar solucions i un 22% declara sentir-se enfadat. Altres emocions com la tristesa (4%) o la indiferència (6%) són menys comunes.
La directora de la Fundació Mutua de Propietarios insisteix que “la veritable barrera no sempre és física: és necessària una major empatia, suport i voluntat social i per a superar aquest buit és imprescindible transformar actituds i comportaments, generant espais de diàleg, formació i sensibilització que integrin a les persones amb mobilitat reduïda en tots els aspectes de la vida social”.
La família, el principal suport
L’estudi “Sumant Veus” revela que la família és el principal pilar de suport davant les dificultats que presenten les barreres arquitectòniques, mentre que les institucions tenen un paper limitat. El 60% dels catalans amb mobilitat reduïda busquen ajuda en la família amb qui conviuen, seguida dels amics (46%), familiars amb qui no conviuen (28%), personal extern (25%) i veïns (11%). L’Administració pública (5%) i el voluntariat (6%) són opcions minoritàries, i un 8% no compta amb cap suport.
Una àmplia majoria (74%) percep que la societat no és prou conscient dels problemes de les persones amb mobilitat reduïda, i un 19% creu que no hi ha cap consciència. Només un 7% opina que la societat és bastant o molt conscient de les seves dificultats diàries.
Per al president de COCEMFE, Anxo Queiruga, “la millora dels entorns físics ha d’anar acompanyada de polítiques eficaces, recursos suficients i una escolta activa a les persones amb discapacitat i les organitzacions que les representem”. Finalment, conclou que “és urgent reforçar els suports institucionals perquè l’entorn familiar no sigui l’únic suport i promoure entorns inclusius des del disseny universal perquè totes les persones puguem sortir-nos amb autonomia i participar plenament en la societat”.
