Divendres vaig ser a l’Escola de la Concepció. Vaig anar amb el gran equip d’Inclus, la organització que fa un festival de cinema anual a Barcelona relacionat amb la diversitat funcional. Vam anar a una classe de nens de vuit anys a explicar el tema de la diversitat funcional. Les organitzadores d’Inclus van presentar allò que és diversitat funcional a través de quatre curts d’animació, i després un col·loqui relacionat amb els curts. Em van convidar a explicar i mostrar el meu cas com a cas real de diversitat funcional a diferència dels curts d’animació. L’interessant era explicar la importància de la diversitat de les persones a la societat. Al món hi ha persones diferents i això és positiu com la biodiversitat a la natura. Crec que els nens i nenes van entendre aquest punt. Al final van ser molt proactius cap a la diversitat, i em van acceptar bé.
La primera pregunta que plantegem és si coneixen què és la discapacitat. Tots ho desconeixien. Fins i tot a aquesta edat ho desconeixien i els faltava educació sobre el tema de la diversitat. Vaig intentar que parlessin de diversitat funcional, però perdia el sentit sent la discapacitat un terme desconegut. Actualment es coneix la diversitat funcional per experiència pròpia o familiars relacionats, més que per educació. En general la diversitat funcional és un tabú social fins i tot dels mateixos pares.
Va ser curiós que una nena que deia conèixer el terme, va definir discapacitat com algú amb problemes, sense especificar el tipus de dificultats. La meva intenció era preguntar quins problemes? Jo vaig voler canviar aquest terme a una visió positiva. Quan tens diversitat funcional ets més humà i veus el món amb més facetes. Vaig dir l’exemple de els cecs que desenvolupen més el sentit del tacte. Tenir diversitat funcional et permet desenvolupar altres facetes de la teva persona. Volia explicar Matt Stutzman que és campió de llenço a l’arc, però que no té mans i tira amb els peus. Aleshores el punt que volia explicar és que ia dir discapacitat és una discriminació.
Una altra activitat molt interessant que van fer era dibuixar. Estaven encantats amb els meus dibuixos que projectem. Els expliquem que en realitat sóc dretà, però a causa de l’accident tinc el costat dret gairebé paralitzat. He d’utilitzar ara la mà esquerra. Tot el meu costat dret està quasi paralitzat i tampoc no puc gairebé caminar per això vaig amb cadira de rodes. Com a teràpia física, i perquè m’agrada, dibuixo amb la mà dreta, fins i tot encara que em costa més. Com a exercici vam dir als nens de l’escola que dibuixessin un dels meus dibuixos, una tetera, que els va encantar. Van projectar el dibuix com referència. Els vam demanar com a condició que utilitzessin la mà que no usen normalment (és a dir que la majoria utilitzessin la mà esquerra). Volíem que experimentessin les dificultats que tenen en viure persones amb diversitat funcional. Em van ensenyar els dibuixos, i estaven orgullosos de la seva gesta. Jo els vaig animar i els vaig dir que estava molt bé.
Al final els vaig ensenyar la botzina que tinc a la cadira per avisar els vianants del meu pas. Els va encantar i no paraven de tocar-la com un joc. L’altra cosa que els vaig ensenyar és el joystick (el comandament) que tinc per dirigir la meva cadira elèctrica. Els va agradar i no paraven de portar-me d’una banda a l’altra. A mi em va meravellar que descobrissin el meu món. No tenien prejudicis, ni estàndards de com viure. Tenien curiositat per conèixer la meva vida i jugaven amb mi. La meva conclusió és que la diversitat funcional ha de ser més visible socialment. Només així evitarem la discriminació i construirem una societat més humana i sensible.
