Dilluns, 5 desembre 2022
Dilluns, 5 desembre 2022
IniciOpinióAmor i dol

Amor i dol

robert de miguel ccb article amor i dol
Robert de Miguel al CCCB // Foto: Imatge cedida per Robert de Miguel

No crec ser resilient. He resistit els esdeveniments de la meva vida, però no m’he tornat a recuperar a un estat inicial. Sento que Robert ha crescut i que diversos successos han transformat la meva vida. Veig què m’ha passat com una evolució. És un procés més que un succés; amb coses positives i clarament negatives. Però no és un procés individualitzat. No crec en l’afirmació que diu: “el que no mata et fa més fort” o “cal anar superant barreres.” Per mi ha estat transcendental viure a Barcelona, ​​tenir la ajuda mèdica, mediàtica, de la societat, el meu entorn social, familiar i sentimental. M’ajuda molt estar en una col·lectivitat. Sense l’ajuda d’altres persones no hi podria haver arribat tan lluny.

anunci guies d'arrel

Amor i dol són, potser, els temes més importants a la vida. Però sovint quan se’n parla es converteixen en tòpics. La meva experiència és que les dues persones que més volia ja no són aquí; han deixat aquesta vida. Però aquests esdeveniments que poden destrossar qualsevol, la meva diversitat funcional m’ha permès superar-los. Tenir diversitat funcional m’ajuda a sobreposar-me a les dificultats, i a les pèrdues que he viscut. En part, ha salvat la meva vida i m’impulsa a seguir endavant amb el cap alt.

No convé fer plans de futur. En qüestió de segons la vida pot canviar totalment. Segons la meva pròpia experiència, en qualsevol moment es pot tenir un accident gairebé mortal. Aleshores els plans vitals canvien. Cal reaccionar amb optimisme, i alhora centrar-se en el present. La intel·ligència no et fa més feliç. Concedir escassa prioritat a ser intel·ligent em permet no anticipar-me, ni fer càlculs futurs. Això és important quan es té, com jo, una diversitat funcional. S’hi està submergit en un canvi constant; no serveix fer plans de futur. El món és dinàmic, i el present és el que importa. Vull compartir allò que he après en aquesta nova vida.

Banner 300x250px EnBucle3

L’amor ha estat molt intens per a mi. Ha tenyit tota la meva vida. Vaig conèixer la meva xicota mentre fèiem un màster d’arquitectura a la Universitat de Harvard. Jo estudiava disseny urbà i ella paisatgisme. Compartim el mateix espai de treball i fèiem tot junts. Quan vam acabar els estudis ella va tornar a l’Equador i jo vaig anar a treballar a Califòrnia.

Durant dos anys vam tenir una relació a distància i vam fer totes les vacances plegats. Després de dos anys a Califòrnia me’n vaig anar a viure amb ella a l’Equador. Formem junts un estudi d’arquitectura anomenat HAPI (Híbrids d’Arquitectura, Paisatgisme i Investigació). Érem molt feliços i teníem plans de formar una família junts. Però tot va acabar amb un accident de circulació un mes després: ella va morir a l’instant, i jo vaig quedar en estat de coma.

També tenia una relació molt intensa amb la meva germana Carolina. Ella vivia a Toronto —era professora a la Universitat de Toronto— però sempre que podíem a les vacances ens ajuntavem. Ens estimamem molt. Ella em protegia molt i em va cuidar després del meu accident. De forma inesperada i dolorosa fa dos anys ella va morir d’un càncer de fetge imparable, deixant dos fillets petits: Elías i Gabriel. L’últim que va dir Carolina és que m’estimava. Jo li vaig dir pel telèfon de la meva mare —perquè no vaig poder viatjar a Toronto per la pandèmia de covid— que l’estimava molt. Va morir en aquell instant.

La diversitat funcional em fa entendre de manera especial l’amor. Per la meva diversitat funcional sóc rebutjat. Dificulta acostar-se amorosament a les persones. Els meus estàndards de bellesa canvien per anar amb cadira de rodes. Ja no és la bellesa fàcil o física. La bellesa no és escalable. No es requereix un deu o un cinc en escala de bellesa per enamorar-se. Quan vas amb cadira rodes, la bellesa no és una dada mesurable. Quan vas en cadira de rodes les persones ni et miren.

A més de la meva diversitat funcional, tinc dificultats per parlar. El meu cervell ha perdut la facultat de parlar, encara que llegeixo en diversos idiomes. Per això sóc més clar amb els meus sentiments, i més directe. De vegades espanto algunes noies perquè jo entenc l’amor d’una altra manera. Ara penso en l’amor com diverses coses a la vida i no com una cosa dual.

Amor no és sexe. Ho he comprovat anant als assistents sexuals. Volia una relació, però és una cosa que no ofereixen. Per això vaig gastar poc temps en assistents sexuals.

El món canvia. Ara estic vivint amb Yulene i l’estimo molt. La vaig conèixer fa cinc anys mitjançant una web de cites. Ella va ser la primera i única cita. Em fa feliç i ho faig tot amb ella. Vivim en un pis a Sarrià, Barcelona, ​​que vaig poder comprar.

M’agrada anar al gimnàs, per enfortir el meu cos i també poder menjar així el que vull. També ella em proporciona estabilitat emocional després del divorci dels meus pares. Però el que més em preocupa és el benestar i la felicitat de la meva xicota actual. Ja no és l’ego que busca plaer. El que m’importa més és la tendresa i la felicitat.

El dol és personal també. He viscut la mort amb molta intensitat. Una part és el dol per la meva germana i per la meva xicota. Però jo també pateixo personalment un dol.

És una manera de parlar de dir que he tingut dues vides; però l’accident de cotxe ha canviat de forma radical el meu Robert antic. És possible que sigui la mateixa persona i no he canviat en allò fonamental, però el meu estat, objectius, i interessos han canviat molt.

El meu Robert actual és de supervivència per poder superar les conseqüències de l’accident. Amb la meva diagnosi de “lesió axonal difusa” només tenia un 10% de possibilitats de sobreviure. Els doctors pensaven i van demanar a la meva mare de donar els meus òrgans. Dic que he tornat a néixer, que sóc un altre, encara que en realitat no ho és totalment. Cada any celebro dos aniversaris: el del meu naixement i el de l’accident.

Intentar sobreposar-me a les meves limitacions per l’accident em permet superar el dol. Intento cuidar-me més i fer més exercici. La ment em preocupa, per això em controlo psicològicament. 

La meva germana abans de morir em va dir que a totes les persones els arriba la mort. La Carolina estava agraïda per la vida que havia viscut. Jo agraeixo la vida que he tingut, i miro cap a un futur ple. Però mai oblido les persones que ens han deixat. Cal no oblidar. M’agrada compartir cada moment amb altres persones. La meva diversitat funcional em fa entendre el dol i la mort d’una altra manera. Miro al demà amb optimisme.

Subscriu-te a la Newsletter

Per estar al dia de tota l'actualitat del món de la diversitat funcional a Catalunya

Robert de Miguel
Robert de Miguelhttps://rwdmm.weebly.com/
Tinc 41 anys i sóc de Barcelona. Arquitecte educat a UPC i Harvard University. Fa 10 anys vaig patir un accident de cotxe a Equador i ara m’estic recuperant d'una diversitat funcional. Tinc el meu propi Studio d’arquitectura accessible i treballo per IMPD (Institut Municipal de Persones amb Discapacitat).

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat-spot_img

ÚLTIMES NOTÍCIES

CatalàEspañol
Skip to content