Àlvaro Solà, amb Trastorn de Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH) des dels quatre anys, s’obre sense embuts en aquesta entrevista per explicar-nos com és el seu dia a dia convivint amb aquest trastorn mental que, d’altra banda, afecta prop del 5% de la població infantil i juvenil a Catalunya
Et van diagnosticar TDAH quan tenies 4 anys. Com recordes la teva infància. Consideres que vas ser normal?
La recordo moguda. Sobretot perquè no parava de mourem. Era com un terratrèmol. Recordo amb gratitud la importància de la meva família en aquella etapa de la meva vida. En especial de la meva mare. Ella és la persona que més estimo. Sempre està pendent de mi i em dol, de vegades, fer-la enfadar. També, des de petit, he sigut educat, per professores i professors. De tots he après alguna cosa i sempre hi estaré agraït.
Normalment el TDAH s’associa a tenir problemes comunicatius en l’entorn escolar, social i familiar. En el teu cas com t’ha afectat conviure amb aquest trastorn?
A mi m’encanta parlar i potser te raó ma mare quan em diu irònicament que vaig menjar llengua. M’agrada parlar de tot i amb tothom. Per exemple quan veig una persona amb cadira de rodes pel carrer tinc ganes d’aturar-me i preguntar-li com està, si li cal alguna cosa, etc. Forma part de la meva personalitat. Una vegada un periodista em va dir que jo era una persona que quan parlo la gent m’escolta. Això sí m’agrada fer política. La política de peu del carrer. Fer política tal i com l’intento exercir es donar de menjar a qui té fam, és donar veu a qui la societat fa callar, és visitar a qui emmalalteix i és entre d’altres acollir a qui truca la porta. Potser sortir tant als mitjans de comunicació m’ha fet ser més obert. Ho desconec. A mi m’encanta parlar per ajudar a fer un món millor.
Quins són els símptomes del trastorn que s’han fet més evidents en el teu cas?. Manca d’atenció, hiperactivitat, impulsivitat. Han variat aquests símptomes al llarg del temps?
Els símptomes van millorant i de vegades, em veus, una estona, i podries dir aquest noi no té TDAH. No obstant qui em coneix sap com sóc. Em costa concentrar-me. Depèn quina activitat no la vull acabar. Tinc problemes en la psicomotricitat. Jo intento contrarestar-los tot posant esforç. Visc el TDAH com un company de vida que de vegades, es cert, no puc controlar.
Com aconsegueixes controlar-los?. Quin tractament fas?. Et condiciona molt el teu dia a dia?
Intento adaptar-me a cada situació. M’educo a mi mateix. És un treball que he de fer malgrat hi hagi gent que digui que no val la pena. Jo cada mati m’he de prendre unes medicines. Ja ho tinc assumit. I condicionar puc dir que si em condiciona però en sentit positiu. M’agrada exigir-me perquè sé que no conec els meus límits. Hi he tingut mestres que em van dir que mai em trauria el cicle d’auxiliar i de mica en mica m’ho he tret. No he deixat de picar pedra i ara em sento capaç de fer tot allò que em proposi.
Ara tens 22 anys. Estudies o treballes?. Creus que en l’actualitat gaudeixes d’una vida plena?
Com he dit sóc tècnic en auxiliar d’infermeria tot i que no exerceixo laboralment. Actualment estudio un cicle de grau mitjà de persones en situació de depèndencia i un superior d’integració social. Jo sempre dic que treballo per canviar el món. Treballo ajudant en activitats solidàries, escrivint articles en mitjans de comunicació, atenent entrevistes com aquesta. Puc dir que faig allò que em fa feliç. És impossible gaudir d’una vida plena quan al meu costat hi ha gent que passa gana, dones que moren per violència de gènere, joves en atur, etc… M’agradaria tant ajudar encara més a fer un món millor més just, solidari i integrador. En el meu pensament sempre hi ha qui sofreix. No puc deixar de denunciar quan retallen. les ajuts a persones amb discapacitat per exemple.
Tot i que és un trastorn psiquiàtric que està per sobre d’altres com l’esquizofrènia o el trastorn bipolar, el TDAH es un gran desconegut per a una gran part de la societat. Això t’ha provocat problemes de comprensió i d’integració social?
Tothom qui em coneix sap perfectament com soc i saben el que poden esperar de mi. Saben la meva realitat, les meves fragilitats i m’ajuden. Només puc dir gràcies i retornar-los aquesta atenció. Conec molta gent i això fa que pugui tenir molta gent a la qual servir. Intento que el TDAH sigui conegut. És un repte amb majúscules i desitjo que aquesta entrevista serveixi. Sempre que sol·licito una entrevista en un mitjà no em dieu que no i això ho he d’agrair. Els mitjans de comunicació teniu una funció social, pedagògica i educativa essencial. Sense vosaltres no hi hauria persones com jo que no tenim a por a explicar el que ens passa
Per a tu quin és l’entorn amb el que et resulta més difícil la convivència: el familiar, l’educatiu/laboral o el de les relacions socials?
A casa la convivència es difícil. No ho puc negar. Sens dubte la mort del meu pare, fa dos anys, va ser un moment que no m’hagués agradat patir-ho tan aviat. M’hagués agradat que el meu pare em veiés com auxiliar. Ell quan s’estava morint em va dir que no deixés d’estudiar. Estic segur que està orgullós de mi. A l’Institut, quan estudiava auxiliar, em van assegurar que mai em trauria el títol. Això va ser una equivocació perquè després de lluites pacifiques puc dir que me l’he tret. Jo puc amb tot només em cal seny, pit i collons.
D’altra banda, ens has comentat que per a tu tenir TDAH ha estat com un regal. Podries explicar-nos per què?
Si és un regal. És molt fàcil. Quan em miro al mirall no tan sols em veig a mi. Darrere meu hi ha moltes persones i institucions que m’han ajudat començant per la meva família. Em sento orgullós d’això. No obstant, no m’agrada associar la paraula orgull amb innacció. Sentir-se orgullós d’algú fa que intentis retornar allò que aquesta persona t’ha dispensat. Per tant el TDAH és un regal que em fa sentir orgullós i a la vegada actiu.
Finalment, què consideres que s’hauria de canviar perquè els afectats de TDAH poguessin gaudir d’una plena integració social i laboral. Penses que s’haurien de destinar més recursos per ajudar els afectats?
A mi em preocupa la poca voluntat de la societat en integrar les persones amb TDAH. Hem de trencar els estereotips i començar a tenir en compte que darrere d’una persona amb aquest trastorn hi ha un ésser humà que mereix ser feliç. Ningú que em coneix una mica, pot criticar-me per no fer rés per ajudar a comprendre el trastorn a la societat i en conseqüència aconseguir la integració normalitzada. El dia 13 de juliol vaig fer una xerrada a Badia del Vallés, i ja en son unes quantes les vegades que he sortit en diaris i emissores de ràdio parlant d’aquest trastorn. No se si la gent deu dir lo pesat que sóc. No obstant, jo ho visc com una responsabilitat que he de practicar ja que si aconseguim una major integració, es a dir, una major acceptació de la societat, vol dir que estem canviant el món. Jo penso que mai s’empra el suficient per ajudar. Fins i tot es retalla. Em sembla poc ètic i molt greu que es retiri a persones amb discapacitat una part de les prestacions amb certs copagaments. Les administracions, com la ciutadania, hem d’estar al costat de la gent que més pateix. Seria una irresponsabilitat per part nostra no fer-ho. Jo vull estar al costat dels exclosos, fer meves les seves aspiracions, treballar amb ells, aprendre d’ells i patir, si cal, amb ells. La meva vida vol ser solidaritat així vull que segueixi sent.
