Aquest article és la meva opinió sobre un comentari
«Jo crec que visc en un món diferent del vostre. El model de vida independent (al meu parer) és una ideologia, no una realitat, almenys en el meu cas. Cada dia tinc més dificultats amb tot això, que m’han creat un estrès i una ansietat que estic pensant que em treguin el SARS i portar una vida més desordenada i que m’ho posa dur».
A veure què aguanto, és una frase duríssima i més perquè ho digui una persona que té concedides unes hores d’assistent personal per poder portar una vida normalitzada. Tan difícil és ser societat, tan difícil és que l’administració dediqui alguna neurona per organitzar el sistema i que hi hagi assistents personals totalment necessaris perquè les persones que ho necessitin puguin formar part d’una societat plural?
És duríssim no tenir ningú que t’aixequi del llit però és vergonyós que l’administració dediqui uns diners per pagar a un assistent personal que t’assisteixi i no posi mitjans perquè n’hi hagi.
«Cada dia tinc més dificultats amb tot això, que m’han creat un estrès i ansietat que estic pensant que em treguin el SARS i portar una vida més desordenada i que em posin al llit a les 7 de la tarda. A veure el que aguanto».
És ben clar, aquesta persona que té un problema físic està entrant en un bucle d’ansietat i desesperació descomunal. Per què parlen d’integració, això és marginació assistida. Això no és ni primer ni tercer món, és un món a part que ja en un altre escrit no li vaig posar nom, sí, posa-li nom tu, perquè aquí no hi ha millora aquí serem sempre el posa-li nom.
No és una queixa, el que faig és escriure la realitat real, és intentar descriure la lluita silenciosa que la societat ignora, no som una càrrega, som “part de”, el que passa és que la societat ens veu com a pobrets molt pacients.
Jo em resisteixo a ser pobret i per això argumento les paraules d’aquesta persona, crec que a l’administració ia la societat els hauria de fer vergonya que gent amb discapacitat senti que ha de morir, dient «a veure el que aguanto».
