Creant barreres a Rodalies

Durant les meves vacances recents a Vilanova i la Geltrú, vaig gaudir d’estones meravelloses. Vaig passar molt de temps a la piscina i a la platja, activitats que són plaents. No obstant això, aquestes experiències també van posar de manifest les deficiències existents en els serveis d’accessibilitat per a persones amb diversitat funcional. Això suposa la importància de seguir treballant per millorar la inclusió i la comoditat de tots els visitants. 

El servei de platja per a persones amb diversitat funcional és, en general, bo. Tot i això, la cadira amfíbia, que hauria de facilitar l’accés a l’aigua per als que tenim dificultats, només està disponible en una unitat i la seva alta demanda requereix reservar amb antelació. Afortunadament, em puc posar drets i, amb ajuda, entrar a l’aigua. Un cop a dins, tinc autonomia gràcies a l’ús de l’armilla salvavides. La realitat és que la disponibilitat de recursos accessibles i adequats és encara limitada i no respon completament a les necessitats reals de les persones amb diversitat funcional. 

El problema s’aguditza quan intento fer servir el transport públic de Rodalies per tornar a Barcelona portant la meva cadira elèctrica i totes les meves maletes penjades de la cadira. Viatjar amb tren de Rodalies és una aventura plena d’obstacles. La majoria dels trens no són accessibles, els ascensors a les estacions solen estar fora de servei, i les vies accessibles són escasses. La situació va arribar al punt crític quan vaig haver d’esperar fins a les 8 de la nit per al tren accessible a la via accessible que m’havia de tornar a Barcelona. El tren no era accessible en realitat i ho havien canviat sense cap explicació aparent. 

Em vaig quedar a la porta de l’oficina dels controladors tot esperant alguna resposta i solució al problema. Després d’uns minuts, em van indicar que m’apartés perquè bloquejava la porta i no deixava passar. Vaig pensar que entrarien per l’altra porta. L’oficina de control il·legalment té una única porta i sense finestres. Em vaig adonar que havien creat una barrera similar a la que m’havien posat a mi per accedir als trens. El que necessitava era que em donessin una solució. Però posar-m’hi allà va ser com fer una “vaga japonesa”. Vaig seguir les normes acuradament en demanar informació, fins al punt que vaig causar una disrupció al sistema per crear una barrera d’accés a les oficines. El servei de vigilància es va posar molt demandant, sense fer preguntes em van tractar de boig. Això em va ofendre i els vaig dir que truquessin a la policia si volien que em mogués. Al cap de poc temps (després d’aproximadament una hora), van col·locar un tren accessible a la via correcta. Just quan sortia, van arribar —molt tard— vuit policies. Finalment vaig poder tornar a Barcelona.

- PUBLICITAT -

Aquest tipus de situacions de discriminació revela diverses falles estructurals i de gestió que requereixen atenció:

1. Manca d’accessibilitat universal a tots els trens i estacions: La inexistència de trens completament accessibles limita greument la mobilitat de les persones amb diversitat funcional. La llei estableix que tots els trens han de ser accessibles, però la realitat en dista molt.
2. Infraestructures obsoletes i sense manteniment: Els ascensors a moltes estacions no funcionen, deixant els usuaris sense alternatives viables per accedir als trens.
3. Manca de formació i sensibilitat del personal de vigilància i control: L’actitud de els vigilants —que de vegades tracten les persones amb diversitat funcional com objectes molestos— reflecteix una greu manca de formació en drets i atenció inclusiva. La manera com es va manejar la meva situació va ser un exemple de com la manca d’empatia i coneixements poden agreujar l’exclusió.
4. Manca de flexibilitat i resposta efectiva en la gestió d’incidències: La demora a la col·locació d’un tren accessible i la resposta policial demostren la necessitat de protocols clars i efectius per atendre emergències i reclamacions. Per estem creant una aplicació, SosCAP, per resoldre els casos d’incidències greus de persones amb diversitat funcional. 

Proposo que s’adopti una estratègia basada en la vaga japonesa. La “vaga japonesa” és una forma de protesta pacífica que consisteix a complir excessivament amb les normes, lleis o protocols de manera que s’evidenciïn les mancances i obstacles existents. Al context de les persones amb diversitat funcional, aquesta estratègia es pot utilitzar per visibilitzar la manca d’accessibilitat real en espais públics, serveis i habitatges, mitjançant accions que bloquegin o interrompin de manera controlada i respectuosa aquests entorns. L’objectiu principal és fer evident la bretxa entre la normativa i la realitat, exigint canvis efectius que garanteixin una inclusió genuïna. Aquesta modalitat de protesta creativa i pacífica busca sensibilitzar la societat i institucions, promovent una reflexió sobre la discriminació estructural i la necessitat de transformar els espais perquè siguin veritablement accessibles per a totes les persones. 

És imperatiu que la nova llei d’accessibilitat a Catalunya s’apliqui amb fermesa, garantint recursos, formació i manteniment adequats. És hora que les institucions compleixin la seva paraula i que l’accessibilitat sigui una prioritat, no només a la llei, sinó a la vida de cadascun de nosaltres. L’accessibilitat no n’és un favor, és un dret i un benefici.