Uxía García, una professora de Galícia amb retinosi pigmentària i un grau del 66% de discapacitat visual, va deixar la seva terra natal per traslladar-se a Canàries després d’aconseguir una plaça com a mestra en un centre d’educació especial. Tot i superar amb èxit les oposicions el 2024, la seva experiència laboral a Tenerife es va truncar només quatre mesos després, quan una comissió mèdica va determinar que “no era apta” per exercir la docència.
La jove va arribar a Tenerife el passat 28 d’agost amb il·lusió i la perspectiva d’una carrera professional estable. Pocs dies després de signar el contracte com a funcionària en pràctiques, va ser convocada per a una avaluació mèdica sobre la seva idoneïtat. “Em van dir que no confiaven en mi per la meva discapacitat visual. Segons ells, ‘pot ser que se’t llanci per la finestra un nen i no et doni temps de reaccionar per no veure’l’. Paraules textuals!”, explica.
Un altre argument que es va esgrimir en contra seva va ser que treballar amb alumnes amb necessitats especials equival a gestionar una aula amb 30 nens sense discapacitat. “Però això és veritat?”, es preguntava Uxía, incapaç de trobar-hi sentit.
Malgrat tot, la professora assegura que mai no posaria en risc la seguretat dels alumnes. Durant els mesos de treball va participar en excursions, es va encarregar de les classes d’infantil i va supervisar les guàrdies de tarda. Tanmateix, un informe emès per la Conselleria de Presidència, Administracions Públiques, Justícia i Seguretat del Govern de Canàries va concloure que la seva discapacitat la feia no apta per al lloc.
Un llarg camí administratiu
Després de ser apartada, Uxía va tornar a Galícia per buscar suport. Va recórrer al Servei Gallec de Salut i a l’equip de valoració de la discapacitat de la Xunta de Galícia, on només li van recomanar millorar la il·luminació al seu lloc de treball. “És l’única adaptació que van considerar necessària”, relata, subratllant que aquesta recomanació no va ser acceptada per l’administració canària.
A més, lamenta que no va rebre cap supervisió durant les pràctiques, malgrat que els funcionaris en aquesta fase han de ser avaluats per la tutora i la directora del centre, les quals li van emetre informes favorables. “El que em fa més ràbia és que ningú em va avaluar”, diu amb frustració.
El suport dels companys de feina també ha estat unànime. José (nom fictici), un professor del centre on treballava Uxía, denuncia la situació: “Ningú va venir a valorar-la, i ara algú des d’un despatx signa que no està capacitada. És surrealista!”.
Una batalla en defensa dels drets
El Consell Territorial d’ONCE Canàries s’ha posicionat al costat d’Uxía. El seu president, Miguel Ángel Déniz, afirma que es tracta d’un cas clar de discriminació: “És una vulneració dels drets de les persones amb discapacitat”. També confia que el Govern de les Canàries reconsideri la seva decisió, i avança que la setmana vinent es reunirà amb la directora de Personal de la Conselleria d’Educació per abordar la situació.
Mentrestant, Uxía afronta una complicada lluita judicial i laboral. “El meu marit, que és soldador, va deixar la feina per venir a Canàries. Tenim un nen de dos anys i cap ingrés”, explica amb preocupació. Tot i les adversitats, es manté ferma en el seu compromís: “Mai no permetré que la meva discapacitat m’impedeixi ensenyar nens també amb discapacitat”.
