La pràctica esportiva s’ha consolidat com un pilar indispensable que va molt més enllà del simple exercici o la millora de la salut física. Segons una nova investigació científica, l’activitat esportiva es converteix en un espai clau de relació, participació social, desenvolupament personal i reivindicació de drets per a les persones amb discapacitat intel·lectual. L’anàlisi demostra com els mateixos protagonistes vinculen directament l’esport amb un increment de la seva qualitat de vida.
Inclusió, autonomia i benestar emocional
Les dades recollides a l’estudi vinculen l’activitat física amb dimensions fonamentals de la vida quotidiana, destacant especialment les relacions interpersonals, el sentiment de pertinença, el benestar emocional, el desenvolupament d’habilitats, l’autonomia i la participació social. A més, els testimonis de les persones amb discapacitat intel·lectual palesen la rellevància de l’esport com a via d’accés a noves oportunitats i experiències, així com per a la promoció de la salut.
La recerca ha estat liderada pels investigadors Oscar Martínez-Rivera i Cristina Alonso-López, docents de Blanquerna (Universitat Ramon Llull), i ha comptat amb la col·laboració del catedràtic de la Universitat Oberta de Catalunya, Jordi Planella. Aquest treball ha estat publicat a la prestigiosa revista científica Healthcare sota el títol Qualitat de vida i impacte psicosocial de l’esport en persones amb discapacitat intel·lectual: el valor del discurs en primer persona (Quality of Life and Psychosocial Impact of Sport on People with Intellectual Disabilities: The Value of First-Person Discourse).
La veu en primera persona com a eix central
El valor principal d’aquesta investigació rau en el fet de situar la veu de les persones amb discapacitat intel·lectual al centre mateix de l’anàlisi. Des del seu propi prisma, l’àmbit esportiu emergeix com una plataforma per exercir i reclamar drets bàsics com la igualtat d’oportunitats, el respecte, la participació i la no-discriminació.
Els autors subratllen que existeix una presència molt limitada de treballs acadèmics que recullin de manera directa aquests testimonis. Per aquest motiu, fan una crida a impulsar recerques que incorporin experiències en primera persona, evitant dependre de les interpretacions de familiars o professionals de l’entorn, ja que escoltar-los directament reconeix el seu paper actiu en la creació de coneixement.
Aquesta aportació convida a repensar el paper de l’esport en les polítiques d’inclusió social, recordant que no n’hi ha prou amb permetre l’accés a l’activitat, sinó que cal assegurar una participació en condicions d’igualtat de les persones amb discapacitat intel·lectual, amb els suports adients i oportunitats reals.
