L’educació sempre ha sigut important dins la nostra vida i en el nostre dia a dia però les persones que fan que nosaltres aprenguem sens dubte son molt importants, i aquestes persones son els professors.
L’entrevista que he fet a l’Elisabeth Ramírez, l’Eli, sens dubte m’ha agradat molt i m’ha fet veure el món del professor d’una manera bonica i propera. L’Eli fa més de 20 anys que treballa de mestre d’Educació Infantil i per a ella els contes sempre han estat una part essencial del seu dia a dia a classe.
Ara ha escrit un conte solidari basat en una experiència viscuda a dins de l’aula i tracta d’un nen amb Autisme i de com els seus companys el van fer sentir un més a dins de l’aula. Tots els beneficis que es recaptin aniran a l’Associació Aprenem Autisme, una entitat que té com a finalitat defensar els drets de les persones amb autisme i acompanyar-les juntament amb les seves famílies perquè puguin tenir una vida inclusiva i plena.
Com va sorgir la idea d’escriure aquest llibre?
La idea d’aquest llibre va sorgir de la meva experiència com a mestra. Els contes formen part del meu dia a dia: els explico, els utilitzo per treballar valors i, sobretot amb els infants més petits, sovint també n’en creem i inventem de nous. En aquest cas, el conte va néixer arran de dues experiències d’aula que, tot i haver succeït en moments diferents, tenien molts punts en comú: determinades situacions, gestos i maneres d’actuar dels infants i, sobretot, la manera com els companys els acompanyaven i s’hi relacionaven. Va ser observant aquestes situacions que vaig descobrir una cosa que em va semblar especialment màgica: els infants no veien primer la discapacitat ni la condició TEA del seu company, sinó que veien el nen. Es relacionaven amb ell, s’hi interessaven i, simplement, descobrien que hi havia altres maneres de fer, de comunicar-se o de relacionar-se, com també n’hi pot haver entre qualsevol altre infant. A partir d’aquí vaig sentir la necessitat d’escriure aquesta història. Inicialment la vaig escriure per a mi, gairebé com una manera de recollir i conservar allò que havia viscut a l’aula. Va ser el meu marit qui, quan va conèixer el conte, em va animar a plantejar-me la possibilitat de publicar-lo. Ell va veure que aquella història podia anar més enllà de la meva experiència i arribar a altres mestres, professionals i famílies. I, sobretot, que podia ajudar a mostrar una realitat que potser encara és poc coneguda: que la inclusió també passa per entendre, des de la mirada dels infants, que tots podem tenir maneres diferents de fer, de comunicar-nos i de relacionar-nos, i que aquestes diferències no han de ser un obstacle per compartir, jugar, aprendre i conviure.
Com et vas sentir a l’hora d’escriure’l?
La veritat és que em vaig sentir molt bé escrivint-lo. Jo no soc escriptora, però sí que m’encanta, com a mestra, inventar i crear contes amb els infants. M’ho passo pipa! N’hem fet moltíssims: cada nen hi aportava una part i, de vegades, en sortien històries esbojarrades; d’altres, contes sorprenentment coherents i gairebé professionals, i d’altres, potser una mica més fluixets però no per això dolents… Per això, al principi, aquest projecte me’l vaig plantejar com un conte més. Però aviat vaig adonar-me que era diferent. En aquest cas no estava inventant una història des de zero, sinó que estava transformant en una història màgica una experiència real que havia viscut a l’aula. Això va fer que el procés fos molt especial i entranyable. Potser no tenia aquella part tan divertida i juganera que acostumo a viure quan invento contes amb els infants, però sí que tenia una altra cosa: el sentiment d’estar donant forma a una experiència que per a mi havia estat molt significativa. També vaig incorporar-hi alguns elements que no formaven part literalment de la història real. Per exemple, el borrissol. Els infants no jugaven amb un borrissol, sinó amb altres elements i de manera força repetitiva. Però vaig escollir el borrissol perquè em semblava un element molt màgic i, sobretot, perquè representa molt bé la flexibilitat, la transformació i la possibilitat de canvi. Em permetia convertir una situació real en una imatge més simbòlica i pròxima al món dels infants. En definitiva, em vaig sentir molt bé durant tot el procés. Va ser una manera de convertir una experiència viscuda i molt real en una història que pogués transmetre allò que jo havia vist i sentit a l’aula.
La inclusió també passa per entendre, des de la mirada dels infants, que tots podem tenir maneres diferents de fer, de comunicar-nos i de relacionar-nos, i que aquestes diferències no han de ser un obstacle per compartir, jugar, aprendre i conviure.
Com es va sentir la família del nen en saber que faries un conte solidari?
La veritat és que es van sentir molt bé i em van donar tot el seu suport des del primer moment. Abans de tirar endavant amb la publicació, vaig compartir amb les famílies la meva intenció d’intentar editar el conte i convertir-lo en un projecte que pogués arribar a més persones. Com que la història està inspirada en les experiències de dos infants diferents, ho vaig parlar amb totes dues famílies, i la resposta va ser molt positiva. De seguida em van transmetre que hi estaven d’acord, que em donaven tot el seu suport i que tirés endavant amb el projecte. I el fet que, a més, el conte tingués una finalitat solidària i que els beneficis poguessin contribuir a ajudar altres persones i a fer arribar aquest missatge a més famílies i professionals, encara els va fer sentir més identificats amb la proposta.
On pot trobar la gent el teu llibre?
De moment es pot trobar a la plataforma Edita que forma part de l’editorial El Cep i la Nansa. Està en campanya de micromecenatge fins l’11 de novembre. Si arribem a les vendes mínimes necessàries, s’editarà i es podrà trobar a diferents llibreries.
On es destinaran tots els beneficis del llibre i per què ?
Els beneficis obtinguts amb la seva publicació es destinaran íntegrament a l’Associació Aprenem Autisme. Aprenem Autisme treballa per defensar els drets de les persones amb autisme i acompanyar-les, juntament amb les seves famílies, perquè puguin tenir una vida plena i inclusiva. No totes les famílies disposen dels mateix recursos o possibilitats, així que qualsevol ajuda, per petita que sigui, sempre és important i necessària.
Creus que s’haurien de fer més llibres com el teu per explicar als nens el món de la discapacitat?
Totalment. Crec que sí, i no només llibres que parlin de la discapacitat, sinó contes que ens permetin apropar als infants qualsevol realitat que potser els costa entendre o que encara no coneixen. Els contes tenen una cosa molt especial: a través d’històries, personatges i elements màgics podem introduir temes que, explicats d’una manera més directa, potser serien més difícils d’abordar. Darrere d’un conte hi poden haver molts aprenentatges i molts valors: la diversitat, l’empatia, les pors, la gestió de les emocions, les relacions amb els altres, però també el vocabulari, el llenguatge i diferents maneres de comunicar-nos i d’entendre el món. I crec que els elements màgics tenen precisament aquest poder: ens permeten parlar de realitats molt reals d’una manera més amable, propera i accessible per als infants. A través d’una història poden identificar-se amb un personatge, fer-se preguntes, entendre una situació o simplement descobrir que hi ha altres maneres de ser i de fer. Per això penso que els contes són una eina educativa molt potent i que hauríem de continuar creant històries que donin visibilitat a realitats i temes diversos.
Com és treballar de professora a l’escola amb nens amb discapacitat?
No sempre he tingut infants amb discapacitat dins l’aula com a tutora, però jo entenc l’educació des d’una perspectiva en què no existeix un únic model d’infant. Quan entres a una aula, tens 25 infants diferents, amb 25 maneres de ser, de fer, d’aprendre, de relacionar-se i amb necessitats diferents. I crec que precisament aquí hi ha una de les grans riqueses i, alhora, de les grans màgies de la nostra feina: conviure amb aquesta diversitat i aconseguir que tots aquests infants aprenguin els uns dels altres, es relacionin, s’ajudin i descobreixin que cadascú és únic i que aquestes diferències ens poden enriquir.
Creus que a les escoles hi ha suficients recursos per poder ajudar als nens que tenen alguna discapacitat dins de l’aula?
Quan he tingut algun infant amb discapacitat a l’aula, evidentment hi ha moments o activitats que poden ser més fàcils i d’altres que poden requerir més planificació, més adaptacions o més suport. Depèn molt de l’infant, de l’activitat i de la dinàmica que es plantegi. Però la meva experiència és que tot es pot fer. Potser no sempre de la mateixa manera ni al mateix ritme, però sempre podem buscar la manera de fer- ho possible. El que sí que crec que és imprescindible és disposar dels recursos necessaris per poder donar una bona resposta a aquesta diversitat. I aquí considero que encara ens falten moltes mans a les escoles. No només per atendre els infants amb discapacitat, sinó per poder atendre adequadament tots els infants que tenim a l’aula.
Quan reclamem més recursos i més professionals dins les aules, no ho fem perquè els mestres vulguem fer menys. És justament al contrari: volem poder fer més i fer-ho millor. Volem poder observar, acompanyar i atendre cada infant d’una manera més individualitzada, i això és molt difícil quan una sola persona ha d’arribar a 25 necessitats diferents alhora. Per això crec que la inclusió no depèn només de la voluntat dels mestres, que hi és, sinó també de disposar de les condicions i els recursos que permetin fer-la realitat. I, avui dia, encara ens falten mans a les escoles.
Què creus que li falta a la societat per sensibilitzar-se amb el món de la discapacitat?
Jo crec que, sobretot, ens falta convivència. I ho dic sense que sigui una crítica, sinó com una reflexió. Tots sabem que existeix la diversitat i que hi ha moltes condicions i realitats diferents dins del món de la discapacitat. Però no tothom ha tingut l’oportunitat o vol tenir-la de conviure-hi de prop, de conèixer-les en el dia a dia o de relacionar-se amb persones que les viuen. I crec que és precisament aquesta experiència directa la que ens permet comprendre millor. Més que una teoria, una explicació, una noticia o un article, el que realment ens ajuda a entendre una realitat és viure-la, compartir-la de manera directa. De fet, penso que els adults, encara que ens fem grans, continuem mantenint aquesta capacitat d’aprendre a través de l’experiència i de la vivència, igual que els infants. Quan coneixes una realitat de prop, deixa de ser una cosa que simplement «saps que existeix» i passa a formar part del teu món.
Quin consell donaries als professors que treballen amb nens amb discapacitat?
Jo no soc gaire de donar consells, perquè crec que cada mestra acaba trobant la seva manera de fer, a partir del que sap, del que ha après, del que sent i, sobretot, del que viu cada dia a l’aula. Per tant, més que un consell, parlaria des de la meva experiència i des de la meva manera d’entendre-ho. Tots i totes les mestres ens formem en moltes teories, metodologies i pedagogies, que són necessàries i ens aporten eines. Però, quan arribes a l’aula i tens davant teu tots aquells infants, crec que és quan realment comença l’aprenentatge. Perquè la realitat moltes vegades no encaixa exactament amb allò que havies previst. Per mi, una de les coses més importants és observar. Observar l’infant, entendre’l, descobrir com funciona, què necessita, què li interessa i quina és la millor manera d’arribar-hi. I, a partir d’aquí, adaptar-te tu a ell i anar construint el camí plegats. Crec que és important tenir objectius clars, evidentment, però també ser prou flexible per canviar la manera d’arribar-hi si allò que havies previst no funciona. Si arribes a l’aula amb una imatge molt concreta de com hauria de ser el procés i les coses no surten així, és fàcil sentir que has fracassat. Però potser no és l’infant qui ha de canviar, sinó que som nosaltres qui hem de buscar una altra manera d’acompanyar-lo. Al final, cada infant és únic. I, per mi, la clau és aquesta: observar, escoltar, adaptar-nos i entendre que no hi ha una única manera de fer les coses. Hi ha un objectiu, sí, però hi ha tants camins per arribar-hi com infants tenim davant.
