Hi ha persones que fan riure el món i, sense adonar-se’n, també l’ajuden a ser una mica millor. Carlos Latre és una d’aquestes persones. Darrere de cada imitació, de cada personatge i de cada aparició davant de les càmeres, hi ha un home que ha convertit l’humor en una manera d’entendre la vida. Un home que, després d’anys d’èxits, continua parlant amb la mateixa senzillesa de les coses que realment importen: la família, els amics, els somnis i la felicitat de compartir el camí amb les persones que estima.
En aquesta conversa descobrim una mirada profundament humana sobre la discapacitat, la inclusió i el paper que tots tenim en la construcció d’una societat més justa. Les seves reflexions neixen de l’empatia i de l’experiència de qui ha observat de prop les lluites quotidianes de moltes persones que, massa sovint, han hagut de demostrar el doble per obtenir el mateix reconeixement. Amb naturalitat i sensibilitat, Latre reivindica la necessitat de continuar trencant barreres, especialment aquelles que no es poden tocar però que encara condicionen moltes vides: els prejudicis, la indiferència i la manca de visibilitat.
Aquesta entrevista és també un cant a l’esperança. Una invitació a mirar el futur amb optimisme, a confiar en el poder transformador de l’humor i a recordar que cap limitació hauria de tenir la força de destruir un somni. Entre paraules sinceres i reflexions plenes de sentit, Carlos Latre ens recorda que la veritable grandesa no es troba en l’èxit ni en la popularitat, sinó en la capacitat de posar-se al lloc dels altres i construir, dia rere dia, un món una mica més amable, més inclusiu i més humà.
Qui és Carlos Latre?
Un tio molt normal que te una feina preciosa i que està en un moment de la seva vida que només vol fer el que li agrada i estar amb la gent que s’estima.
Què significa per tu la discapacitat?
Una situació física o mental que algunes persones tenen i que no els permet tenir una vida “normalitzada” com la resta però que cada vegada té menys limitacions i més conscienciació social per trobar vies i eines per superar les dificultats.
Tens alguna persona propera diagnosticada d’alguna discapacitat?
Conec amics i tinc coneguts amb discapacitats físiques, motores o psicosocials. I conec les vides que fan i les lluites constants que tenen per donar visibilitat i conscienciar públicament. S’ha de donar suport sempre.
Quins projectes tens actualment?
He tornat com a col.laborador habitual a “El Hormiguero”. Tinc alguns projectes més de TV que anirè explicant en els propers dies i estic immers en la preparació i producció del meu proper xou teatral. A més, estic preparant el primer curs formatiu universitari d’Entreteniment. Un máster en Comunicació, Influència positiva i lideratge i un altre d’Entertainment Busines….estic ben ocupat aquest any!
Com a comunicador que ha arribat a milions de persones, quin creus que és el paper dels mitjans en la normalització de la discapacitat?
Actiu. Molt implicat i clarificador. Han d’acompanyar, ajudar en la recerca i donar molta informació al respecte. Han d’ajudar a sentir-se acompanayats.
Creus que les persones amb discapacitat tenen avui prou visibilitat a la televisió, la ràdio i les plataformes digitals?
Crec que això sempre és una lluita. Sempre es pot fer més, sempre s’ha de lluitar més… I per això les veus i totes les mans que es puguin arreplegar son importants.
L’humor pot ser una eina molt poderosa. Com creus que pot contribuir a trencar prejudicis sobre la discapacitat?
Absolutament. Sempre tot amb un somriure es veu diferent. Les persones amb discapacitat són les primeres que posen humor a la seva vida diària. És la millor forma d’afrontar moltes coses a la vida.
L’humor ha estat, és i serà sempre vehicle sanador, transmissor i punyent. Es tracta d’obrir les ments i saber que tot, dit amb humor i sense fer mal, es pot dir
On és, segons tu, la línia entre l’humor que ajuda a incloure i l’humor que pot perpetuar estereotips?
En la recepció del que està davant. Ara tenim la pell molt fina. L’humor ha estat, és i serà sempre vehicle sanador, transmissor i punyent. Es tracta d’obrir les ments i saber que tot, dit amb humor i sense fer mal, es pot dir.
Al llarg de la teva carrera has interpretat centenars de personatges. Trobes a faltar més referents amb discapacitat en el món de l’entreteniment?
Sens dubte. Crec que és una sensació general i que cada vegada més es troba inclusió i diversificació. Però sens dubte hi ha un buit important.
Què significa per a tu la paraula inclusió?
Tenir en compte. Pensar en totes les possibilitats i opcions personals. Aprendre a conviure amb respecte i pensant en els demés. Solidaritat.
Des del teu punt de vista, quines barreres són més difícils de superar: les arquitectòniques o les mentals?
Totes. Les mentals sempre són més ferragoses perquè són més difícils d’entendre. Ja estem en un món on les arquitectòniques acostumen a tenir solució. Ara les mentals son un repte que encara no crec que estigui superat al 100%.
Com es podria aprofitar millor el potencial dels mitjans per sensibilitzar sobre la discapacitat?
Amb entrevistes com aquesta. Amb mitjans com el vostre i veus com la teva.
Quin missatge donaries a un jove amb discapacitat que somia dedicar-se al món de la comunicació, la interpretació o l’espectacle?
Que no defalleixi. Que el principal obstacle està en ell mateix, en el que ell es posi com a barrera. Que la discapacitat pot ser una aturada temporal o social però no pas personal. Que tot a la vida es pot aconseguir. I ja només la lluita val la pena.
Com imagines una televisió o una indústria cultural plenament inclusiva?
Molt més rica i influent que ara mateix. Més poderosa. Amb més eines inclusives i molt més acollidora. Més del segle que estem vivint.
Quins són els teus referents?
En l’humor molts. Martes y Trece, Cruz i Raya, Los Morancos…En el tema personal els meus “mestres” de vida. Els meus pares, la meva familia i els mentors que he tingut l’oportunitat de conèixer en aquest mon: Xavier Sardà, Chicho Ibañez Serrador, Julio César Iglesias, Carlos Alsina, Carlos Herrera…
Què opines de l’existència del Diari de la DisCapacitat?
Em sembla un mitjà necessari i molt integrador. Un vehicle de comunicació i difusió fonamental en la vostra i nostra lluita conjunta
Què et sembla el projecte Plantant Cara?
Que no heu de defallir. Que sou uns valents i uns treballadors incansables i que ha de continuar. Encantat d’haver respost a aquesta entrevista.
