Garantir uns desplaçaments diaris segurs, còmodes i totalment adaptats per a la gent gran i les persones amb mobilitat reduïda s’ha convertit en un dels reptes principals dels entorns locals. L’empresa Rehatrans, especialitzada en la transformació de vehicles adaptats, alerta que l’existència de recursos de salut o de suport assistencial a prop del domicili no assegura per si sola una accessibilitat real si el trajecte no es troba resolt adequadament.
L’atenció de proximitat i l’increment progressiu del col·lectiu amb necessitats d’accessibilitat demanen noves solucions municipals. Segons les xifres de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), les persones de 65 anys o més ja suposen el 21,1% de la població. A més, l’Institut de Majors i Serveis Socials (Imserso) assenyala que el 57,2% de les prestacions del Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència (SAAD) es donen directament a l’entorn comunitari, una realitat que fa del trajecte un element central per mantenir la vida social.
“La mobilitat inclusiva en municipis i entorns locals exigeix mirar no només al recurs disponible, sinó també a com es realitza cada trajecte. Si el desplaçament no està bé plantejat, l’accessibilitat pot quedar-se en una intenció, però no arribar a convertir-se en una realitat quotidiana”, exposa Miguel Martín, director de Comunicació i Màrqueting de Rehatrans.
El trajecte com a part integrant de l’atenció i el benestar
En el cas de les persones grans amb discapacitat o problemes de mobilitat, el transport adaptat supera la funció logística i s’integra directament en la qualitat del servei. Un trajecte incomod o poc accessible pot generar estrès, rebuig o cansatge, mentre que un trasllat condicionat i segur aporta tranquil·litat tant als usuaris com a les seves famílies i als equips professionals dels centres de dia, de rehabilitació o de les consultes mèdiques.
“Parlar de transport adaptat per a persones grans és parlar també de benestar, de continuïtat assistencial i d’una atenció més humana. El trajecte no és un element accessori: forma part de com aquesta persona viu l’accés al servei”, afegeix Martín.
Respostes específiques segons la realitat del territori
Les necessitats de transport adaptat varien de manera considerable segons la geografia. Al medi rural, la dispersió dels nuclis de població i la distància fins als serveis d’altres municipis és la dificultat principal. En canvi, a les zones urbanes i periurbanes els reptes se centren en la freqüència de parades, el pas per carrers estrets o la rapidesa per pujar i baixar dels vehicles de manera segura.
Per aconseguir una accessibilitat efectiva, la companyia defensa la cooperació entre els ajuntaments, les entitats socials, els centres assistencials i les empreses de vehicles adaptats. Aquest treball conjunt permet coordinar la xarxa de recursos amb les solucions tècniques que requereixen els usuaris en la seva vida diària.
“Quan es parla de mobilitat inclusiva en l’àmbit local, és fonamental entendre que cada territori té una realitat diferent. Pensar bé els desplaçaments quotidians és una forma directa de millorar l’accés als serveis i d’acompanyar millor les persones grans en la seva vida diària”, conclou Miguel Martín.
