Un nou treball elaborat per Plena inclusió Espanya en col·laboració amb la Universitat d’Alcalá revela que el 60% de les llars on viuen persones amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament presenta traços de vulnerabilitat social i econòmica. L’informe estima que a Espanya hi ha 407.285 llars en aquesta situació —que inclou condicions com l’autisme, la síndrome de Down i la paràlisi cerebral—, de les quals un 6,3% es troba en situació d’extrema necessitat, registrant nivells de precarietat superiors als de la resta del sector de la discapacitat.
Els resultats de la investigació, presentats en un seminari de l’entitat, exposen que un de cada tres d’aquests nuclis familiars es troba en risc de pobresa a causa de la manca d’ingressos regulars derivats d’una ocupació remunerada. A més, l’estudi posa de manifest una profunda desigualtat de gènere, ja que en quatre de cada deu llars la cuidadora principal és una dona. A aquestes circumstàncies s’hi afegeixen el poc o nul vincle comunitari en un 40% dels casos, l’envelliment dels progenitors, les grans necessitats de suport poc cobertes i la presència de diversos membres amb discapacitat a la mateixa habitatge, fets que alimenten una espiral d’exclusió.
Sobre aquesta realitat invisible, la presidenta de Plena inclusió Espanya, Carmen Laucirica, mare d’un jove amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament, sosté que «resulta urgent que les Administracions públiques actuïn sobre un fenomen de precarietat i vulnerabilitat molt estès que necessita de mesures en diversos àmbits». En la mateixa línia, la dirigent recorda la reivindicació històrica de l’organització per disposar d’una eina legislativa estatal: «a més, des de Plena portem molts anys demanant que s’aprovi una Llei de Famílies que doni marc jurídic estatal a polítiques que difereixen depenent de la CCAA de la qual parlem».
Les entrevistes recollides al document Estudio sobre las familias de personas con discapacidad intelectual y del desarrollo en situación de vulnerabilidad mostren la sobrecàrrega de tasques, l’impacte emocional i la necessitat d’abandonar el mercat laboral per atendre els fills. Aquest és el cas del testimoni d’una mare inclòs a la recerca: «em vaig per treballar 3 hores a un pàrquing que estic allí de neteja. (…) Després surto, i he d’anar-me’n en bus cap a casa (…) Aleshores, faig el dinar, ho recullo tot a casa i depèn, perquè com treballo també de nit… Si entro a les vuit, a les sis i mitja he de sortir amb el meu fill, fins a [zona de la ciutat on viuen], per trobar-me i deixar cap a les set i cinc, o així, amb el seu pare, lliurar el nen, que se’l porti cap a casa, i jo anar-me’n cap a la feina».
Davant aquest escenari, la confederació —que aplega 950 associacions i dona suport a més de 150.000 persones amb discapacitat intel·lectual i a les seves famílies— reclama adaptar les polítiques públiques a la realitat del col·lectiu, garantir l’accés als recursos i aplicar un enfocament interseccional. Així mateix, l’entitat demana reforçar el paper del tercer sector com a xarxa de protecció per poder arribar a aquelles famílies que encara romanen al marge del sistema.
Secció patrocinada per
