La memòria d’un país no es construeix únicament a través dels grans esdeveniments històrics, sinó també gràcies a la preservació de les petjades documentals que expliquen qui som, d’on venim i com hem evolucionat com a societat. En aquesta tasca fonamental hi té un paper clau l’Arxiu Nacional de Catalunya, una institució que vetlla per conservar i difondre el patrimoni documental del país perquè les generacions presents i futures puguin comprendre la seva història.
Al capdavant d’aquesta institució hi trobem Pilar Cuerva Castillo, directora de l’Arxiu Nacional de Catalunya i professional compromesa amb la preservació de la memòria col·lectiva. Amb una trajectòria vinculada també al treball amb persones amb discapacitat, Cuerva aporta una mirada que combina la rigorositat de la gestió arxivística amb una sensibilitat especial cap a la inclusió, l’accessibilitat i la diversitat social.
En aquesta entrevista per a Plantant Cara, conversem sobre els reptes que afronta l’Arxiu Nacional en un moment de transformació tecnològica i social. Parlem de memòria inclusiva, d’accessibilitat als fons documentals, del paper dels arxius en la construcció dels imaginaris col·lectius i de la necessitat de garantir que totes les veus, especialment les que històricament han estat invisibilitzades, tinguin espai dins la història compartida de Catalunya.
Des de Plantant Cara i el Diari de la DisCapacitat, li expressem el nostre més sincer agraïment per aquesta conversa enriquidora i per la tasca que desenvolupa al capdavant de l’Arxiu Nacional de Catalunya, treballant perquè la memòria del país sigui cada vegada més accessible, plural i inclusiva. Moltes gràcies per ajudar-nos a entendre que sense memòria no hi ha història, i que sense inclusió aquesta memòria mai no pot ser completa.
Qui és Pilar Cuerva Castillo?
Sóc una persona que actualment dirigeix un equip humà compromès amb la conservació i la difusió de les evidències documentals de la memòria i la història del nostre país. Això ho fem des d’una gran institució de país que és l’Arxiu Nacional de Catalunya.
Què és per tu una discapacitat?
Tots som discapacitats.
Tens alguna persona coneguda diagnosticada d’alguna discapacitat?
Durant molts anys vaig treballar en un centre especial de treball per persones amb discapacitats reconegudes. He viscut molt a prop les problemàtiques que afecten persones amb discapacitats reconegudes per l’administració. Tinc records fantàstics d’aquella etapa.
Quins projectes té actualment L’Arxiu Nacional de Catalunya?
Actualment, l’Arxiu Nacional té un gran projecte que és l’ampliació de l’Arxiu en un 41% dels metres quadrats de l’actual edifici. Desenvolupem i apliquem polítiques d’accessibilitat a diversos nivells, com la de lluitar contra les barreres arquitectòniques, amb serveis a peu pla, ascensors accessibles, etc.. A banda de mesures físiques, que s’adopten des de fa anys, ara treballem per millorar l’accessibilitat web, i en la instal·lació de bucles magnètics que faciliten la relació i l’accés a la informació a les persones amb discapacitats visuals, cognitives o auditives. Som un equipament sensible a incorporar millores d’accessibilitat social.
Pilar, l’Arxiu Nacional és la casa on guardem la història del país. Però, quan parlem de memòria inclusiva, sovint ens adonem que hi ha veus que no hi són. Com entén l’ANC aquest repte? Què significa, per a vosaltres, garantir que la memòria realment representi la diversitat de Catalunya?
Actualment, ens trobem en un moment de reflexió al voltant del què ha de ser l’Arxiu Nacional de Catalunya, un equipament Nacional que ha de millorar la seva relació amb determinats segments i sectors de la societat com poden ser els col·lectius que han estat exclosos o invisibilitzats per la història oficial i tradicional. En aquest sentit, internament hem impulsat un grup de treball que té com a objectiu explorar les nostres mancances en l’àmbit de la memòria documental inclusiva. Estem realitzant accions concretes com valorar el tractarem específic de fons de dones que ingressen amagats en els fons dels seus marits o companys, consensuar descriptors per garantir la recuperació d’informació d’actors invisibilitzats, prioritzar l’ingrés de fons relacionats amb col·lectius diversos, rescatar dels fons les veus més amagades o bé destinar el 40% de la nostra programació cultural a activitats de gran contingut i significança social. L’Arxiu Nacional de Catalunya ha de garantir la reconstrucció i l’estudi present i futur de la història plural i diversa de Catalunya.
Moltes vegades pensem en l’accessibilitat com una rampa o un ascensor, però l’arxivística té altres obstacles: la comprensió, els formats, la tecnologia. Com s’assegura l’ANC que qualsevol persona, tingui la discapacitat que tingui, pot accedir als fons? En què estem avançant, i en què no pas tant?
És cert que sovint el llenguatge tècnic d’una professió es fa incomprensible per a la resta de la ciutadania. En aquest sentit, la nostra eina de difusió dels fons, que és Arxius en línia, disposa de l’espai Col·labora, que interpel·la els nostres usuaris perquè puguin connectar-nos amb la seva experiència d’usuari o participar, amb el seu coneixement, en l’enriquiment de la informació que posem a l’abast de tothom. També tenim un sistema de gestió de la qualitat que ens permet recollir els suggeriments i les propostes de millora dels ciutadans que fan ús dels serveis de l’Arxiu. Enguany, també tenim previst servir-nos del programa d’Experiència ciutadana per recollir inputs reals que ens ajudin a millorar l’accessibilitat als nostres fons. Com he comentat, també estem treballant en la nova web, que incorporarà estratègicament un llenguatge i una estructura pensades per establir una comunicació clara amb la societat.
Creus que la societat catalana ha sabut documentar adequadament la realitat de la discapacitat? O hi ha un gran buit històric?
Sovint el tractament temàtic de la societat es troba amagat dintre d’arxius personals o institucionals. L’Arxiu Nacional conserva el fons de l’Administració de la Generalitat, on es pot estudiar la història de l’acció política dels diferents governs en els sectors relacionats amb la discapacitat i l’estudi, comprensió i gestió de les desigualtats derivades del rebuig social o estigmatització de la discapacitat en el temps: institucions, associacions, etc… No es conserven fons pròpiament de o sobre discapacitats, ja que els arxius no s’organitzen tenint en compte criteris temàtics. Segurament falten fons que mostrin a través de diverses disciplines l’impacte de la discapacitat o de la diversitat funcional en el desenvolupament de l’acció de la societat catalana.
Segurament falten fons que mostrin a través de diverses disciplines l’impacte de la discapacitat o de la diversitat funcional en el desenvolupament de l’acció de la societat catalana
Per què creus que la discapacitat gairebé sempre entra als arxius a través de la vulnerabilitat o de la institució, i no de la quotidianitat o l’èxit?
No comparteixo aquesta visió. Justament, no ens ingressen fons pel criteri de vulnerabilitat o de la discapacitat. En el cas dels arxius, l’èxit crec que és no tenir fons identificats com els de “discapacitat”. Algunes personalitats històriques del país han patit discriminació per algun tipus de discapacitat, que no ha impedit el seu triomf social. Altra cosa és que es pugui detectar en documents i arxius la discapacitat com a motiu d’exclusió social o que sigui un valor o hi hagi una necessitat d’etiquetar els documents per poder rescatar justament les dades per facilitar els estudis sectorials. Però mai identifiquem o ingressem els fons en relació a la vulnerabilitat del que documenten, sinó més aviat valorant que documentin un espai d’interès històric, social, cultural, econòmic o polític que no es troba representat en els fons conservats al país.
Creus que els arxius poden tenir un paper actiu a l’hora de desmuntar estigmes socials?
Sí. Sense arxius no hi ha història i, per tant, l’arxiu és un actiu en la construcció dels imaginaris col·lectius i un revelador de realitats desconegudes, poc estudiades o mal interpretades. L’arxiu pròpiament no desmunta els estigmes socials, però és una font per provar la realitat i, en aquest sentit, ajuda a que es puguin desmuntar.
Com podem fer que els arxius deixin de ser espais percebuts com a elitistes i esdevinguin espais ciutadans?
La mediació social en els arxius és un tema complicat, ja que sovint l’usuari necessita la intermediació d’un professional per accedir-hi, a diferència d’altre tipus de serveis on el ciutadà pot accedir-hi directament. Tanmateix, els arxius, cada cop més, aposten per programes culturals pensats per connectar i interaccionar més directament amb sectors socials diversos. En el nostre cas, cerquem explícitament la participació de l’Arxiu en actes públics i amb altres institucions que ens connecten amb les problemàtiques de la societat actual: la guerra, la memòria, l’educació, els moviments socials, la immigració o la vulneració de drets, entre altres. També som font fiable per garantir la veracitat de la informació en documentals, programes de TV o ràdio, que cerquen tractar els grans temes actuals des de la garantia documental. Sovint hi som, però no som prou evidents per als espectadors o ciutadans. La nostra programació cultural actual està pensada i dirigida a prestar un servei social més ampli que el tradicional i sabem que estem arribant a col·lectius que mai s’haguessin adreçat a un arxiu. Per exemple, el 13 de juny, en el context de la Setmana Internacional dels arxius, organitzem una Jornada de Portes Obertes adreçada a tots els públics, on famílies i totes les persones pot atansar-se i conèixer de prop els serveis que podem oferir. Cada any rebem la visita de centenars de persones que descobreixen aquest món.
Et preocupa que la tecnologia exclogui determinats perfils d’usuaris? Com ho gestioneu?
Sí, em preocupa molt. En el nostre cas, o bé ajudem les persones a poder ser autònomes en el consum dels nostres serveis o bé actuem en el seu nom quan ho necessitem i ens ho demanen fent les cerques especialitzades o complexes, connectant-los i adreçant-los a través nostre a altres institucions, etc.. Intentem donar el màxim suport i ajut quan un ciutadà no aconsegueix utilitzar les eines digitals implicades en un procediment concret. Per a l’Arxiu Nacional, el servei a les persones usuàries és primordial i essencial i forma part de la nostra missió principal.
Creus que la intel·ligència artificial pot ser una eina real per fer els arxius més accessibles? O també pot crear noves desigualtats?
Sabem que la Intel·ligència Artificial té dues cares. No sabem si la humanitat serà millor amb la Intel·ligència Artificial, però funcionalment millorarem en aspectes que ara mateix no són abordables per les persones. En el cas de l’Arxiu, la nova tecnologia permetrà avançar més ràpidament en la descripció i classificació dels fons, en l’extracció de descripcions que afavoreixin la recuperació d’informació, en la interacció dels nostres serveis amb el món etc. Però també, i efectivament, pot acabar produint noves desigualtats que les administracions i institucions públiques haurem de reconduir compensant els desequilibris provocats per una tecnologia cada cop més deshumanitzada.
Si haguessis de plantar cara a alguna mancança actual de l’ANC, quina seria?
Ara mateix, ens cal dimensionar els recursos de l’Arxiu Nacional per abordar l’ampliació de la infraestructura i els reptes de la transformació en la preservació digital dels documents i la informació. Tenim el repte de garantir la veracitat de la informació electrònica, que no és només emmagatzemar documents, sinó preservar i garantir la fiabilitat dels continguts i drets a llarg termini.
Què t’ha sorprès més de la història de Catalunya gràcies als arxius?
Que sense els arxius és molt fàcil distorsionar la història i crear relats que estan més a prop de la novel·lística que de la realitat. Trobem casos de forma quotidiana i habitual, per exemple amb afirmacions a les xarxes socials que simplement no es corresponen amb les evidències històriques que es conserven.
Quins són els teus referents?
De la historiografia catalana, els meus referents han estat Josep Fontana, Pere Gabriel i Pere Pascual, també Borja de Riquer i J. B. Culla. Pel que fa a l’arxivística, enguany celebrem l’any Duran i Sanpere, un arxiver disruptiu, ideòleg del sistema arxivístic actual, que va promoure l’arxiu com a eina de culturització social.
Què opines de les entitats del tercer sector i de la tasca que realitzen?
Crec que són imprescindibles per garantir la societat del benestar.
Què et sembla l’existència del Diari de la DisCapacitat?
Una molt bona iniciativa.
