El suïcidi es manté com una problemàtica de salut pública de primer ordre amb un impacte devastador. Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), aquesta causa s’emporta la vida de més de 700.000 persones cada any a tot el món. En l’àmbit de l’Estat espanyol, s’ha consolidat com la principal causa de mort no natural, superant els sinistres de trànsit i registrant xifres històriques arran de la crisi sanitària de la COVID-19. Concretament, l’any 2022 es va tancar amb un balanç de 4.227 defuncions d’aquest tipus, afectant majoritàriament els homes en un 74 % dels casos, enfront d’un 26 % de dones, fet que es tradueix en una punyent mitjana de 12 morts diàries.
Més enllà de la tragèdia humana, aquest fenomen ha arrossegat històricament una forta càrrega d’estigmatització i vergonya que s’ha estès cap a l’entorn familiar dels afectats, sumant culpabilitat al dol. Davant d’aquesta realitat, una recerca pionera de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) ha analitzat com els mitjans escrits aborden la qüestió, constatant una transformació radical en les últimes dècades. Els tradicionals llibres d’estil dels diaris, que antigament prohibien qualsevol menció per por de generar un efecte imitatiu, han donat pas a una obertura informativa indispensable per visibilitzar el problema. La doctora Marta Coll-Florit, membre del grup de recerca GRIAL del centre UOC-TRÀNSIC, ha encapçalat la investigació Suicide metaphors in the press: breaking the taboo, publicada enguany a la revista acadèmica Metaphor and Symbol a partir del buidatge de les notícies publicades entre els anys 2020 i 2023 per les capçaleres El País, La Vanguardia i l’ABC.
La ideologia mediàtica sota el sedàs de la lingüística cognitiva
La motivació de la investigadora combina el seu bagatge científic amb una vivència íntima en haver patit aquest impacte en el seu entorn familiar, cosa que la va impulsar a explorar un camp que la psicologia o la sociologia han estudiat abastament, però que la lingüística cognitiva encara mantenia pràcticament verge. Mitjançant la metodologia de la lingüística de corpus, es van examinar 243 peces informatives on es van localitzar un total de 509 metàfores conceptuals. L’estudi demostra de forma clara que l’orientació ideològica del mitjà de comunicació no influeix en l’elecció de les paraules. La fórmula més estesa és la que equipara el suïcidi a una guerra on cal combatre l’enemic, seguida de prop per referències d’ordre sanitari com l’epidèmia o el contagi, clarament condicionades pel context de la pandèmia global d’aquell període.
Segons manifestacions de la mateixa Marta Coll-Florit, aquests girs lingüístics no són merament ornamentals, sinó que responen a mecanismes mentals que reflecteixen diferents mirades sobre la discapacitat psicosocial i el patiment mental. En paraules textuals de la investigadora, «les metàfores més utilitzades en les notícies sobre suïcidi serveixen, precisament, per confrontar el silenci. Per exemple, s’usa la metàfora de guerra per presentar el tabú com un enemic per batre, o la de l’objecte ocult per denunciar que el suïcidi ha risen estat tapat per vels que el feien invisible. També observem com el fet de parlar-ne es descriu com un antídot, dins la metàfora de la malaltia, o com un camí necessari per a la prevenció a través de la metàfora del viatge. Fins i tot es personifica aquest silenci com si fos un organisme viu a qui s’ha obligat a callar, reforçant la idea que trencar el tabú és una acció alliberadora i una eina de salut pública».
El perill de la culpa individual enfront de la protecció social
L’anàlisi discursiva també llança senyals d’alerta sobre certes expressions que emmarquen aquest fet des d’una òptica exclusivament personal, descrivint-lo com una fugida o un crim contra un mateix. L’experta de la UOC adverteix que l’ús de termes com l’homicidi d’un mateix personalitza la responsabilitat de manera nociva, ja que activa esquemes associats a la feblesa o l’egoisme, invisibilitza les mancances estructurals de l’atenció sanitària i aboca les famílies a una culpabilitat devastadora. Per contra, les metàfores majoritàries tendeixen a ressituar el focus cap a una responsabilitat social, presentant la prevenció com una lluita de tota la comunitat o com un viatge compartit on la càrrega de la culpa es desplaça lluny de les persones que en pateixen directament les conseqüències.
Aquest treball s’afegeix a la reconeguda trajectòria de la professora en el camp dels trastorns mentals, on prèviament va coordinar el primer Diccionari de metàfores de la salut mental, un recurs clau editat per la mateixa universitat per sensibilitzar l’opinió pública sobre patologies com la depressió o l’esquizofrènia. Com a conclusió essencial, es fa una crida a la professió periodística perquè abandoni la narrativa de la batalla solitària i adopti un enfocament de xarxa col·lectiva. Un tractament informatiu compromès ha d’evitar mostrar el suïcidi com una sortida inevitable, prioritzant l’aportació d’experts, aportant context i transmetent el missatge vital que estem davant d’una tragèdia que es pot preveure eficaçment si es proveeixen els recursos i els suports assistencials adequats.
