Por, respecte, ignorància… Sóc una persona, en aquest cas un home, però em desplaço assegut perquè no puc caminar, curiosament gran part de la societat em tracta com si fos un nen o ni em tracta, és com si la meva cadira els donés yuyo, és com si em fes invisible.
És molt estrany que quan vaig amb algú, a comprar per exemple, a un bar, a qualsevol lloc, la dependenta o dependent, el cambrer o la cambrera, o el banquer o la banquera… es dirigeixin a mi, són murs psicològics que per molt que les meves mans no es moguin i els meus peus no caminin, el meu cap no podrà entendre, són tanques fetes a través de la ignorància que segueixen aixecades al segle XXI, són murs transparents que per molts “camins” accessible que construïm no desapareixen mentre la por, el respecte i la ignorància… no els trenqui la societat.
Una cadira de rodes no et fa nen, no et torna babau, no et diferencia d’una altra persona en res, simplement és la por de qui no la fa servir el que et fa diferent
Una cadira de rodes són com unes ulleres de sol, per dir alguna cosa, per poder caminar per la vida normalitzada; una cadira de rodes no et fa nen, no et torna babau, no et diferencia d’una altra persona en res, simplement és la por de qui no la fa servir el que et fa diferent. Els del respecte, por, ignorància… atreviu-vos, sigueu valents i dirigiu-vos a mi com a qualsevol persona que camini, llavors entendré que els murs psicològics els heu esfondrat i jo podré passejar per la vida com un home, com una persona sense limitacions.
Per molt que un lluiti si el del davant no entén mai no aconseguirà el seu propòsit.
