Una de les experiències més boniques de la meva vida ha estat crear Plantant Cara. I ho dic amb la convicció de qui ha travessat un procés que va molt més enllà d’un projecte concret. Perquè Plantant Cara no és només una suma d’entrevistes, ni una secció periodística, ni tan sols una iniciativa centrada en la discapacitat. És un lloc —encara que no tingui coordenades físiques— on passen coses importants. Un espai on les persones s’aturen, parlen, es mostren i, sovint sense adonar-se’n del tot, transformen la manera d’entendre el món.
Tot va començar amb una intuïció molt personal: la sensació que hi havia una part de la realitat que no s’estava explicant amb prou profunditat ni honestedat. Que les històries vinculades a la discapacitat sovint quedaven atrapades entre dos extrems: el victimisme o una narrativa de superació massa simplificada. I entre aquests dos pols s’esvaïa la complexitat, la contradicció, el matís. S’esvaïa, en definitiva, la veritat.
Aquesta inquietud em va empènyer a construir alguna cosa diferent. No sabia exactament com seria ni quin abast tindria, però sí que tenia clara una idea essencial: calia crear un espai on les veus fossin protagonistes de veritat. Sense filtres paternalistes, sense guions preestablerts, sense la necessitat d’encaixar en un relat còmode. Volia escoltar i donar veu, però també qüestionar, aprofundir i posar paraules allà on sovint només hi havia silencis.
Amb el temps, Plantant Cara es va convertir en molt més del que havia imaginat. Cada entrevista deixava de ser només una conversa per esdevenir un exercici de confiança. Les persones que hi participaven no compartien només trajectòries o opinions, sinó fragments de vida: moments de fragilitat, dubtes, contradiccions. I en aquest intercanvi, jo també hi era implicat. No com un observador extern, sinó com una part activa d’aquest procés de descoberta.
Un dels aprenentatges més transformadors ha estat entendre que la discapacitat no és una realitat homogènia. No hi ha una sola manera de viure-la, ni una sola manera d’explicar-la. Cada història aporta una perspectiva pròpia, una manera única d’habitar el cos, el temps i les relacions. I això, lluny de fragmentar el relat, l’enriqueix: el fa més humà, més profund, més real.
També he après que plantar cara no és sinònim de confrontació constant, sinó d’afirmació. És dir “aquí soc”, amb tot el que això implica. És reivindicar el dret a existir sense haver de justificar-se permanentment. És qüestionar mirades establertes, però també revisar-se a un mateix. Perquè sovint les barreres més difícils no són només externes, sinó internes: pors, inseguretats, narratives apreses que ens limiten sense que en siguem del tot conscients.
Al llarg del camí hi ha hagut moments de tot tipus: d’eufòria, quan una entrevista connecta especialment; de dubte, quan costa trobar el rumb; de cansament, quan l’energia sembla no acabar-se mai. Però fins i tot en aquests instants més exigents hi ha alguna cosa que es manté intacta: el sentit.
Sense filtres paternalistes, sense guions preestablerts, sense la necessitat d’encaixar en un relat còmode. Volia escoltar i donar veu, però també qüestionar, aprofundir i posar paraules allà on sovint només hi havia silencis
Perquè Plantant Cara té sentit. En cada persona que s’hi reconeix. En cada conversa que obre una nova manera de mirar. En cada petita esquerda que apareix en un relat massa rígid. I això, encara que no sempre sigui visible ni mesurable, és profundament valuós.
Un altre dels grans regals del projecte ha estat la diversitat de veus que hi han passat. Persones del món de la cultura, de l’esport, de la política, de la ciència o de l’activisme. Trajectòries molt diferents, però amb un fil comú: la voluntat de parlar des de l’autenticitat. I és precisament en aquesta autenticitat on Plantant Cara ha trobat la seva identitat més clara.
No es tracta de buscar històries exemplars ni de construir referents inassolibles. Es tracta, més aviat, de mostrar la vida tal com és: amb contradiccions, amb llums i ombres, amb moments de força i moments de fragilitat. Perquè és en aquesta honestedat on es produeix la connexió real amb qui escolta o llegeix.
Mirant enrere, m’adono que el projecte també m’ha obligat a créixer. A escoltar millor, a preguntar millor, a acceptar que no sempre hi ha respostes clares. M’ha ensenyat a tenir paciència, a confiar en els processos i a valorar els petits avenços. I, sobretot, m’ha ajudat a reconciliar-me amb parts de mi mateix que abans costava més mirar de cara.
Plantant Cara és, d’alguna manera, un reflex d’aquest recorregut. No és un projecte tancat, sinó un organisme viu, en evolució constant. Creix amb cada entrevista, amb cada nova història, amb cada mirada que s’hi suma. I això és, precisament, el que el fa valuós: no es limita a reproduir un esquema, sinó que s’adapta, es transforma i continua fent preguntes.
En un món que sovint accelera i simplifica, Plantant Cara proposa just el contrari: aturar-se, escoltar i mirar amb profunditat. Donar espai a allò que no sempre és còmode, però que és necessari. Perquè només des d’aquesta honestedat podem construir una mirada més justa, més inclusiva i més humana.
Cada història aporta una perspectiva pròpia, una manera única d’habitar el cos, el temps i les relacions. I això, lluny de fragmentar el relat, l’enriqueix: el fa més humà, més profund, més real
Potser per això em costa reduir el projecte a paraules. No és només el que s’ha fet, sinó tot el que ha passat en el procés: les persones conegudes, les converses viscudes, els aprenentatges acumulats. Tot forma part d’un camí que continua.
I si avui puc dir que Plantant Cara és una de les experiències més boniques de la meva vida és perquè m’ha permès viure des d’un lloc més connectat amb mi mateix i amb els altres. M’ha ensenyat que la vulnerabilitat no és un límit, sinó una porta. I que, quan tenim el coratge de mirar-hi de cara, poden néixer coses profundament transformadores.
Perquè, al final, plantar cara no és només resistir. És crear. És compartir. És construir espais on la veritat —per complexa que sigui— pugui existir.
És en el llibre on tot això acaba de prendre forma. Perquè Plantant Cara no es queda en l’espai digital: es converteix en un objecte tangible, en una obra coral que recull 51 veus que desafien estereotips i transformen la manera com entenem la discapacitat.
Aquest llibre no parla sobre la discapacitat: parla amb les persones. I aquest matís ho canvia tot. Aquí no hi ha discursos construïts des de fora, sinó vivències explicades amb sinceritat, amb tendresa i amb força.
El llibre és, en certa manera, l’essència més pura del projecte. Cada capítol il·lumina allò que sovint queda amagat: la fragilitat, però també el coratge; les dificultats, però també l’humor; la lluita constant, però també la dignitat de viure.
Quan el vaig començar a escriure, no volia fer només una recopilació d’entrevistes. Volia construir un relat amb sentit, un fil conductor que ajudés a entendre què hi ha al darrere de totes aquestes veus. Perquè, en conjunt, aquestes mirades construeixen una pregunta col·lectiva: quin tipus de societat volem ser?
Hi ha noms coneguts, sí, però el que realment importa no és la rellevància pública, sinó la capacitat d’interpel·lar. Totes les veus tenen el mateix pes: el de la seva experiència.
El llibre és també una presa de posició: la discapacitat no és un límit individual, sinó un reflex de la societat que construïm. I les barreres, lluny de ser inevitables, són transformables.
Escriure’l ha estat exigent i revelador. M’ha obligat a ordenar el que havia viscut i entendre’n el sentit. Però també ha estat un exercici d’honestedat: reconèixer per què aquest projecte és tan important per mi.
Perquè, al final, aquest llibre no és només un recull d’històries. És una invitació: a escoltar diferent, a mirar més enllà dels prejudicis, a entendre la complexitat de cada vida.
I si serveix, ni que sigui una mica, per obrir una escletxa en la mirada d’algú, per generar una pregunta nova o per fer que una persona se senti menys sola, aleshores tot haurà valgut la pena.
Perquè plantar cara, en el fons, és això: posar llum allà on hi havia silenci. I fer-ho, sempre, amb voluntat de transformar.
