Les paraules no són innocents. Anomenen, ordenen, jerarquitzen. De vegades il·luminen una realitat i d’altres la deformen o l’amaguen sota un eufemisme elegant. En una democràcia, els termes importen perquè el llenguatge no és un adorn: és una forma de reconeixement. Per això no va ser un detall menor que Espanya retirés de la seva Carta Magna la paraula “disminuïts” per substituir-la per “persones amb discapacitat”. La reforma de l’article 49 de la Constitució, aprovada el febrer del 2024, no només va actualitzar un text; va corregir una mirada. Va posar al centre la persona i va deixar enrere un terme carregat d’inferioritat, incompatible amb la dignitat i la igualtat.
Aquest canvi hauria d’haver conclòs un debat que de vegades es reobre amb més afectació que rigor. La denominació “persones amb discapacitat” no és una ocurrència burocràtica. És l’expressió assentada a la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat i és també la fórmula que avui recull expressament el nostre ordenament constitucional i legal. La disposició addicional vuitena de la Llei 39/2006 obliga les administracions a emprar aquesta terminologia, i l’article 4 del text refós de la Llei general de drets de les persones amb discapacitat estén aquest mandat a disposicions, actes, comunicacions i manifestacions públiques.
Anomenar bé no canvia per si sol el món, però nomenar malament sí que contribueix a perpetuar prejudicis o a desdibuixar subjectes de dret
Davant d’això, “diversitat funcional” es presenta com a una alternativa pretesament més amable, però en realitat més confusa. No compta amb reconeixement jurídic equivalent, no té homologació internacional i no té el consens social necessari per substituir el terme consolidat. El problema dels eufemismes és que moltes vegades tranquil·litzen la consciència de qui els pronuncia, però no milloren la vida de qui suposadament anomenen. Fins i tot, poden diluir la comprensió pública de l’assumpte: si la societat no identifica amb claredat de què parlem, el missatge perd força i també la reivindicació de drets. L’argumentari aportat ho resumeix amb nitidesa: “persones amb discapacitat” és la fórmula assumida pel moviment representatiu, i una alternativa minoritària no es pot imposar des de fora.
Hi ha, a més, una qüestió de respecte democràtic. Les persones amb discapacitat, a través de les seves organitzacions representatives, han expressat de manera majoritària com volen ser anomenades. Substituir aquesta elecció pel caprici terminològic d’administracions, professionals o comentaristes no és progrés: és paternalisme. Anomenar bé no canvia per si sol el món, però nomenar malament sí que contribueix a perpetuar prejudicis o a desdibuixar subjectes de dret. Per això cal ser clars: no parlem de “diversitat funcional”, parlem de persones amb discapacitat. I parlar amb precisió, en aquest cas, és parlar amb justícia.
Gregorio Saravia Méndez | Delegat del CERMI de Drets Humans i per a la Convenció ONU de Discapacitat
Font: El Periódico de Aragón
