
En vigílies del 8 de març, la confederació Plena Inclusión Espanya ha posat el focus en una desigualtat estructural que persisteix a les llars: la sobrecàrrega de les cures en les dones. Segons dades d’una enquesta de l’entitat, el 83% de les persones que donen suport a familiars amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament són dones. El perfil majoritari és el de la mare (68%), seguit de les germanes (12%) i les cunyades (3%). Aquesta realitat obliga milers de dones a realitzar renúncies dràstiques en la seva vida professional i privada per cobrir les mancances del sistema públic.
Testimonis de la «societat de les cures»
La campanya #AtenciónALasFamilias dona veu a històries com la de Ghizlane Borji, una dona de 29 anys resident a Madrid que s’ocupa pràcticament sola de tres fills, dos d’ells amb discapacitat intel·lectual. Amb la seva parella treballant al Marroc, la seva situació exemplifica l’esgotament físic i emocional de moltes mares. Un cas similar és el de Valentina Vera, mare soltera d’una nena amb autisme, qui subratlla la importància de les teràpies però també la dificultat de gestionar les emocions i el dia a dia sense els suports institucionals suficients.
Des d’ACEOPS, entitat integrada a Plena Inclusión Madrid, la psicòloga Cristina Sainz descriu una realitat de dones que «van corrent d’un lloc a un altre» per compaginar l’escolarització, les teràpies i la llar. Aquesta sobrecàrrega recau especialment en les famílies monomarentals, on la criança de fills amb necessitats especialitzades es converteix en una tasca solitària que mina la salut mental i el benestar de les progenitores.
Reivindicacions per al descans i l’autocura
La presidenta de Plena Inclusión Espanya, Carmen Laucirica, ha estat contundent en reclamar que les administracions públiques atenguin aquest sobreesforç personal i econòmic. «Encara queden moltes assignatures pendents, i una de les que més ens preocupen és que elles continuen sent qui suporten gran part de l’esforç diari», afirma Laucirica.
L’entitat reclama garanties per a temps de descans, autocura i desconnexió, elements vitals per compensar unes rutines que sovint resulten esgotadores. La crida d’aquest 8M se centra a fer visibles aquestes condicions de vida i a exigir que la realitat de les famílies, i especialment de les dones cuidadores, sigui una prioritat en l’agenda política i social del país.


