
La companyia valenciana Teatre a l’Abast aterra a la sala Baixos 22 del Tantarantana el pròxim 4 de febrer amb «Caos». L’espectacle, dirigit per José Puchades (conegut com a Putxa, de la companyia Zero en Conducta), utilitza conceptes com l’entropia i la relativitat per explorar les pors i els desitjos de la generació que transita entre els 30 i els 40 anys. Aquesta comèdia nostàlgica fusiona el teatre físic, la dansa i la màgia per donar vida a una experiència sensorial que qüestiona si el nostre destí està predeterminat o si som amos de les nostres vides.
El projecte va néixer fa tres anys arran d’un viatge de les intèrprets als observatoris de Xile, on originalment volien crear un muntatge sobre ciència. Tanmateix, el procés creatiu va derivar cap a l’autoficció. «Mentre muntàvem eixe espectacle, sempre acabàvem parlant de les nostres vides. Ens preguntàvem què li diríem a algú que està per vindre», explica la companyia sobre l’origen d’una obra que posa en diàleg la immensitat de la Via Làctia amb dilemes tan humans com la maternitat. L’obra estarà en cartell durant una setmana única, del 4 al 8 de febrer, en el marc de la programació d’aquest centre de creació barceloní.
L’elenc, format per Victoria Mínguez, Nara Pérez i Ramón Rodenas, encarna tres universos personals que s’entrellacen sobre l’escenari. Mentre la Viki intenta desxifrar la diferència entre galàxia i constel·lació, en Ramon orbita sense rumb i la Lucía malda per mantenir el control sota un cel estrellat. Segons el seu director, José Puchades: «El públic vorà tres universos molt grans i diferents, però comprovarà que, dins del caos, ens podem entendre, i això acaba convertint-se en bellesa». Per la seva banda, l’autor del text, Juli Disla, afirma que «l’atractiu de l’obra és l’honestedat i la senzillesa».
El Tantarantana, 33 anys de compromís
Amb 33 anys de trajectòria, el Tantarantana referma el seu paper com a fàbrica de creació i motor de canvi social amb l’acollida d’aquestes propostes multidisciplinàries. «Caos» es presenta com una proposta on el cos i l’espai desdoblen diferents dimensions narratives, recordant a l’espectador que, malgrat la petitesa de la nostra existència, la vida conté una grandesa extraordinària. L’obra és una invitació a entendre que, en la física i en la vida, hi ha coses poc probables, però mai impossibles.

