Monsenyor Xabier Gómez és el bisbe de la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat, però abans que res es defineix com una persona senzilla, cridada a servir amb humilitat i esperança. La seva vocació és clara: acompanyar les comunitats, escoltar les seves necessitats i anunciar l’Evangeli amb gestos concrets d’amor, tendresa i germanor. En un món que sovint exclou la fragilitat, el senyor Bisbe defensa amb fermesa que cap discapacitat pot limitar la dignitat ni el valor d’una persona. Per a ell, la diversitat és un do que enriqueix la comunitat i una oportunitat per viure l’Evangeli en la seva essència més pura: l’acollida.
Amb una mirada inclusiva, aposta per una Església que trenqui barreres físiques, comunicatives i actitudinals, i que passi del “fer per a ells” al “fer amb ells”, donant protagonisme a les persones amb discapacitat en la vida comunitària. La seva proposta és clara: parròquies accessibles, catequesi adaptada, celebracions inclusives i formació per als agents pastorals. A més, reivindica el paper actiu de l’Església en la defensa dels drets humans, col·laborant amb entitats socials i denunciant injustícies. Per a al bisbe Xabier, l’acollida no és una opció, és Evangeli pur. Obrir les portes i el cor és fer present el Regne de Déu.
Vull agrair al Bisbe l’oportunitat de poder reflexionar sobre la discapacitat d’una forma eclesial, propera i espiritual. També un agraïment a tot l’equip de comunicació del Bisbat de Sant Feliu de Llobregat per la tasca al servei de la veritat, la justícia social i la societat. Moltes gràcies.
Qui és en Xabier Gómez?
Soc una persona senzilla, que ara li toca ser el bisbe de la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat, cridat a servir el Poble de Déu amb humilitat i esperança. La meva vocació és acompanyar les comunitats, escoltar les seves necessitats i anunciar l’Evangeli amb gestos concrets d’amor, tendresa i germanor.
Què és per a vostè una discapacitat?
És una condició que pot limitar certes capacitats, però mai no defineix la dignitat ni el valor d’una persona. Per a mi, és una crida a mirar amb ulls nous la fragilitat humana i descobrir- hi la presència de Déu.
Té alguna persona propera diagnosticada d’una discapacitat?
Sí, com a pastor he conegut moltes persones amb diversitat funcional i en tinc bons amics. Per exemple els fundadors de l’associació Caminus del País Basc. Cada trobada m’ha enriquit i m’ha ajudat a comprendre millor la força de la vida, l’amistat i la fe enmig de la vulnerabilitat. Els meus amics han aconseguit reptes increïbles.
Quins projectes tenen a la diòcesi per les persones amb capacitats diverses?
Partir d’una constatació: tots ens necessitem. Per això, el nostre punt de partida ha de ser la cultura de la cura. Cuidar-nos integralment, a tots els nivells, també a nivell espiritual, òbviament, per a créixer en comunitat com a deixebles missioners. Espero poder comptar amb vosaltres; cap mena de discapacitat hauria de frenar-nos. Ajudeu-nos. M´agradaria treballar per fer les parròquies, sobretot la vida parroquial, accessibles, tant físicament com pastoralment. Hem d’anar cap a grups de catequesi adaptada, celebracions inclusives i col·laboració amb entitats que promouen la integració. També seria bo que les famílies amb persones amb discapacitat i aquests germans i germanes nostres ens ajudessin amb la sensibilització i formació per als agents pastorals sobre com acollir i gaudir de la diversitat.
Què significa, per vostè, fer una pastoral inclusiva? Quins gestos petits poden marcar una gran diferència?
Significa que ningú no se senti exclòs de la vida comunitària. Un somriure, una salutació personal, adaptar els espais i els llenguatges, donar veu a tothom… són gestos senzills que transformen la comunitat.
Quines barreres troben les persones amb discapacitat per viure la fe en comunitat? Com podem trencar-les?
Les barreres són físiques (temples poc accessibles), comunicatives (llenguatge complex) i actitudinals (paternalisme o indiferència). Les trenquem amb formació, sensibilització i adaptació real dels espais i activitats.
Com es pot acollir la diversitat funcional des de l’Església sense caure en el paternalisme ni en la caritat assistencialista?
Posant la persona al centre, reconeixent els seus dons i capacitats. Donant-vos veu. No es tracta de “fer per a ells”, sinó de “fer amb ells”, donant-los protagonisme en la vida comunitària.
Cap discapacitat pot limitar la dignitat ni el valor d’una persona
Què ens ensenyen les persones amb discapacitat sobre Déu, sobre la fragilitat, sobre la comunitat?
Ens ensenyen que Déu es manifesta en la vulnerabilitat i en la força de l’amor. La fragilitat no és un defecte, és un lloc on la gràcia es fa més visible. Ens recorden que la comunitat és autèntica quan és inclusiva.
Com es pot fer teologia des de la discapacitat? Quins referents o textos li han inspirat en aquest camí?
Es pot fer teologia escoltant la vida i el testimoni de les persones amb discapacitat. També la teologia de la fragilitat, la tendresa i la inclusió que trobem en l’Església i el magisteri del papa Francesc i ara de Lleó XIV.
Quin paper creu que hauria de tenir l’Església en la defensa dels drets de les persones amb discapacitat, més enllà de l’àmbit espiritual?
Un paper actiu: fent costat amb vosaltres, sou els nostres germans i germanes. Denunciar injustícies, promoure polítiques inclusives i col·laborar amb entitats socials. La defensa de la dignitat humana és part essencial de la missió evangelitzadora.
Quin missatge voldria transmetre a les comunitats cristianes que volen ser més acollidores i justes?
Que l’acollida no és una opció, és Evangeli pur. Obrir les portes i el cor és fer present el Regne de Déu. Cada persona és un do per a la comunitat.
Quina opinió té de les entitats del tercer sector?
Són aliats imprescindibles. Fan una tasca que complementa la pastoral i ens ajuda a arribar on sols no podríem. Cal treballar plegats amb respecte i col·laboració.
Quins són els seus referents?
Jesucrist, evidentment, santa Margarita de Città di Castello, sant Joan de Déu, sant Camil de Lelis i tants cristians anònims, famílies que viuen la inclusió amb senzillesa i, per descomptat, els meus amics de l’associació Caminus.
Què li sembla l’existència del Diari de la DisCapacitat?
És una iniciativa molt valuosa. Dona veu, visibilitat i informació rigorosa sobre la realitat de la discapacitat. Ajuda a sensibilitzar i a construir una societat més justa.
