De veritat que Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) hauria de fer aquesta campanya si fóssim una societat crescuda? Sabeu per què la fa, perquè som una societat per créixer, perquè ens passem els drets dels uns i les obligacions dels altres pel folre dels pensaments.
Les reserves estan perquè el col·lectiu les ha lluitat, cosa que bona part de la societat no ho veu així, maletes, cotxes de nens, carros de la compra, cotxes de nens plens de compra… En fi, TMB emparant-se en les moltes queixes decideix fer una campanya per si de cas convenç algú que respecti l’obvi, com és, que deixi lliure la reserva quan una persona la deixa de fer la reserva quan una persona prioritat als ascensors.
“Jo he arribat primer”. La rampa no la treia el conductor/a perquè ja va ple de cotxets de nen, això sí, en reserves dues, o sigui dues persones en cadira poden entrar en un autobús, però fins a vuit cotxets de nen he explicat jo a l’interior d’un bus.
Si TMB fa campanyes és perquè sap que bona part de la societat no vol veure el que posa a les reserves, o el que és més greu, no entén el que vol dir preferent
Un aprovat alt per la campanya i suspès baix a qui pensa que el de la cadira sempre ha d’esperar.
Treball, lleure, relacions… si, tot això també ho fem les persones que necessitem una cadira de rodes i si TMB fa campanyes és perquè sap que bona part de la societat no vol veure el que posa a les reserves, o el que és més greu, no entén el que vol dir preferent.
“Si ocupes el lloc per a cadires de rodes, jo on em poso”.
Lluitant contra allò impossible et fa estar més despert i si com en aquest cas TMB és qui aclareix qui té la preferència caldrà, sense quedar-nos quiets, lluitar menys.
Però de debò aquesta campanya, i en un país desenvolupat, s’hauria de fer?
Tant de bo la societat no només ens toleri, sinó que ens inclogui en el rol quotidià.
