L’envelliment accelerat de la població catalana, amb més de 1,4 milions de persones majors de 65 anys (un 20% de les quals requerirà suport continuat en els pròxims anys, segons dades de l’Idescat 2024), està tensant el sistema públic de cures. Davant el dèficit de places públiques i l’alt cost dels serveis privats (una residència pot superar els 2.000 euros mensuals i l’atenció intensiva a domicili arribar als 1.500 euros), cada vegada més ciutadans recorren als anomenats pactes assistencials. Aquesta fórmula, sovint formalitzada davant de notari, estableix un compromís de cura per part d’un familiar o tercer a canvi de la cessió de patrimoni, com estalvis o un immoble.
El professor dels Estudis de Ciències de la Salut de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), Daniel Rueda Estrada, defineix els pactes assistencials com ” acords entre una persona gran amb limitacions i necessitats d’atenció i de cures que no pot proporcionar-se directament ella mateixa, i una altra persona o entitat que es compromet a oferir aquesta assistència “. Els serveis inclosos són amplis, abastant ” des de la higiene, la mobilitat, la neteja i l’organització de la llar fins a l’acompanyament a serveis sanitaris, el control de la medicació i el suport emocional o psicològic “.
El professor alerta que el model públic és insuficient: ” Hi ha un dèficit de places residencials públiques; la majoria de comunitats autònomes no compleixen la ràtio establerta per Europa de cinc places residencials per cada cent persones majors de 65 anys “. Afegeix que ” l’ajuda a domicili i la teleassistència no responen a totes les necessitats, sobretot pel que fa al nombre d’hores assignades “. Aquesta situació empeny les famílies a alternatives privades. Rueda subratlla la ineficàcia del sistema: ” El sistema públic d’atenció a la dependència continua sent lent, desigual i insuficient segons la comunitat autònoma, i això fa que moltes famílies busquin solucions pròpies “. Un factor addicional és ” l’increment de persones grans que viuen soles, desvinculades de la societat i en situacions de soledat que sovint passen desapercebudes “. No obstant això, adverteix que no tothom pot accedir-hi, i aquesta tendència ” reflecteix les desigualtats socials i la incapacitat de moltes famílies per afrontar una realitat cada cop més acusada “.
Des del punt de vista legal, la professora dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC, Tatiana Cucurull, explica que el dret comú a Espanya no conté una regulació específica d’aquest instrument, que es regeix per la regulació contractual general. A Catalunya, l’instrument més proper és el de les relacions convivencials d’ajuda mútua, regulades per la Llei 25/2010, de 29 de juliol, del llibre segon del Codi Civil de Catalunya. La formalització davant de notari (escriptura pública) és crucial, ja que dona ” fe pública i ple valor probatori de la identitat, la data i el contingut del document “. Pel que fa a les garanties, en cas d’incompliment de l’obligació d’assistència per part del prestador, el beneficiari (o els seus hereus) podria sol·licitar la resolució del pacte i la restitució dels béns, a més de les indemnitzacions corresponents, tot i que Cucurull avisa que ” la prova de l’incompliment pot ser complexa, especialment pel que fa a la qualitat de l’assistència “. Afegeix que ” Seria beneficiós per a la promoció i la protecció d’aquests pactes disposar d’un marc jurídic que els reguli expressament “.
Finalment, Rueda posa l’accent en la importància d’una cura integral en aquests acords. L’atenció no s’ha de centrar només en les tasques bàsiques, sinó també en les necessitats socials, emocionals i culturals de la persona: ” No es tracta només d’estar net i ben alimentat: les persones som éssers socials amb necessitats de relació i afecte “. En joc hi ha la dignitat i la qualitat de vida, ja que ” El cos és important, però també ho és l’ànima “.
Autora: Andrea Romanos Font: Universitat Oberta de Catalunya (UOC);
