La consellera de Drets Socials i Inclusió, Mònica Martínez Bravo, és la següent convidada a la nostra secció. Ella, conjuntament amb tot l’equip de l’acompanya, tenen un llistat de reptes a fer realitat que són cabdals per l’estat de benestar, per la igualtat d’oportunitats i per la justícia social. En aquestes reflexions, parla d’alguns d’aquests reptes relacionats amb la diversitat funcional i que ens poden orientar sobre quina ha de ser la nostra tasca com a ciutadania adulta i responsable que persegueix el bell propòsit de fer millor la vida a tothom.
Li demanaria a la consellera, que faci l’impossible per implementar el Pacte Nacional per la Discapacitat, que és un dels tresors que disposem la societat catalana i que fariem bé de protegir dels atacs ideològics, egocèntrics i venjatius d’aquells que només busquen l’odi, la confrontació i la lluita partidista amb arguments falsos.
Tanmateix, vull expressar un agraïment tant al seu equip com a ella mateixa per haver volgut participar en aquesta aventura.
Qui és la Mònica Martínez?
Sóc economista, investigadora i actualment consellera de Drets Socials i Inclusió de la Generalitat de Catalunya. Doctora en Economia per l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT). Sóc de Barcelona, de Nou Barris. He dedicat la meva carrera a estudiar i millorar les polítiques públiques, especialment en àmbits com la desigualtat, la pobresa i la inclusió social. Abans d’aquest càrrec, vaig ser secretària general d’Inclusió al Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, on vaig treballar en la millora de l’Ingrés Mínim Vital i també he estat 11 anys com a professora d’economia al CEMFI, que és un centre vinculat al Banc d’Espanya. També sóc mare i em toca fer mans i mànigues per compatibilitzar el meu compromís amb el Govern de la Generalitat i amb Catalunya amb el temps que li dedico a la meva filla. Intento que sigui un temps de màxima qualitat. A més tinc la sort de tenir el suport de la meva parella i entorn familiar.
Què és per a tu la discapacitat?
La discapacitat no és una limitació individual, sinó una realitat social que ens interpel·la a totes i tots. És una qüestió de drets, d’accessibilitat i d’oportunitats. Cal entendre-la des d’una perspectiva de diversitat.
Tens alguna persona propera diagnosticada d’una discapacitat?
Com a consellera, he tingut l’oportunitat d’escoltar moltes persones amb discapacitat i les seves famílies. Aquestes experiències m’han marcat profundament i han reforçat el meu compromís amb una societat més inclusiva.
Quines propostes teniu al vostre departament en relació a la diversitat funcional?
Estem treballant en diversos fronts. Una de les primeres mesures que vaig presentar com a consellera va ser una estratègia de millora de l’atenció a la dependència i la discapacitat. Estem revisant processos per fer més àgil i eficaç el reconeixement tant de la discapacitat com de la dependència. També hem començat a obrir més places als diferents serveis tant residencials com d’atenció diürna. Estem compromesos amb l’atenció precoç, la millora de l’accessibilitat universal, el suport a l’autonomia personal, i fem una aposta clara per la vida independent. També volem donar més suport a les famílies perquè són fonamentals. Cal cuidar als cuidadors.
Quin és l’estat actual dels drets de les persones amb discapacitat a casa nostra i com podem millorar-los?
Hem avançat, però encara hi ha desigualtats. Fa poques setmanes es va aprovar el Pla Nacional pels Drets de les Persones amb Discapacitat. N’hem d’estar orgullosos com a país perquè és un document fruit del consens de molta gent i institucions, però que hem de traduir a mesures concretes -així està previst- per garantir l’accés efectiu a l’educació, la feina, l’habitatge o la participació social. Per això, treballem amb entitats, famílies i persones afectades per construir polítiques públiques més justes i eficients.
La discapacitat no és una limitació individual, sinó una realitat social que ens interpel·la a totes i tots. És una qüestió de drets, d’accessibilitat i d’oportunitats. Cal entendre-la des d’una perspectiva de diversitat.
Què els hi diries a aquelles persones diagnosticades amb alguna discapacitat que veuen com les ajudes que necessiten no arriben o esdevenen insuficients?
Els diria que entenc la seva frustració i que estem treballant per millorar els circuits administratius i fer que les ajudes siguin més accessibles i suficients. No és només una qüestió de recursos, sinó també de voluntat política i de justícia social.
De quina manera creus que les polítiques de les institucions poden ajudar a fer una societat més inclusiva?
Amb polítiques transversals que posin la persona al centre. Això vol dir dissenyar serveis pensant en la diversitat, garantir drets i promoure la participació activa de tothom en la vida comunitària.
Què els hi diries a aquelles persones diagnosticades d’ELA que encara no han rebut cap suport, després de l’aprovació de la llei?
Els diria que no estan soles. Sabem que la implementació de la llei ha estat lenta i estem treballant perquè els recursos arribin com cal. La dignitat i la qualitat de vida de les persones amb ELA són una prioritat.
Quina opinió tens de les entitats del tercer sector?
Són essencials. Coneixen la realitat de primera mà i fan una feina insubstituïble. El nostre departament –com també el món local- treballa braç a braç amb elles perquè són aliades clau en la construcció d’un país més just i inclusiu.
Quins referents tens a la vida?
Com a referents destacaria dos economistes, Daron Acemoglu, Abhijit Banerjee i també Salvador Illa, el president de la Generalitat.
Què opines de l’existència del Diari de la DisCapacitat?
És una eina molt valuosa. Dona veu a una realitat sovint invisibilitzada i contribueix a sensibilitzar i informar. La comunicació és clau per transformar la mirada social sobre la discapacitat. Sou un diari de referència per al nostre Departament. Us seguim dia a dia i estem encantats de col·laborar-hi.
