La vellesa és una etapa de la vida plena de canvis i pèrdues que, sovint, genera un sentiment de soledat difícil d’admetre i d’afrontar. Per als professionals de l’àmbit social i sanitari, és fonamental comprendre les arrels d’aquesta soledat per poder oferir una intervenció integral. Amb aquest objectiu, la Universitat de Vic (UVic-UCC) ha creat el postgrau en Atenció a Persones en Situació de Soledat, una formació en línia impulsada per la Fundació ”la Caixa”. Es tracta del primer programa d’aquestes característiques en llengua castellana que analitza la soledat des d’una perspectiva global i multidisciplinària.
Existeix una àmplia documentació científica que demostra les conseqüències de la soledat en la salut física, psicològica i en el risc de mortalitat prematura de la gent gran. No obstant això, des de l’àmbit social es busca canviar l’enfocament per posar el focus en les causes que la generen i així poder entendre-la millor. Per a Laura Coll Planas, llicenciada en Medicina, doctora en Salut Pública i coordinadora acadèmica del postgrau, “la soledat no és tant un problema de salut com un problema de justícia social perquè està desigualment distribuïda”. Coll també assenyala: “Cal posar més èmfasi en les causes estructurals, com la pobresa o els entorns físics de les ciutats, en els quals cada vegada hi ha menys espais públics de trobada”. L’estigma social que envolta la soledat segueix estant molt present. Elena Fernández Gamarra, llicenciada en Psicologia, màster en Gerontologia Clínica i també coordinadora acadèmica del postgrau, afirma: “Portem malament el fet de compartir la nostra vulnerabilitat i, de vegades, no volem reconèixer la nostra situació per no fer patir els altres”. I afegeix: “També sembla que quan algú no està bé és que alguna cosa està fent malament. Per això, moltes persones opten per no parlar de la seva salut mental, per amagar el seu patiment”.
Elena Fernández, que també és assessora del programa Sempre Acompanyats de la Fundació ”la Caixa”, coneix de primera mà les necessitats de les persones a les quals atenen. Sobre aquest tema, comenta: “Les acompanyem individualment perquè es tornin a empoderar, ja que quan ens empoderem, sentim que tenim més control sobre la nostra vida. No se’ls ha de negar el seu patiment, sinó ajudar-les a generar mecanismes interns i externs per poder-lo gestionar i transitar cap a un lloc més saludable”. A més d’aquesta intervenció individual, el programa també treballa en l’entorn social. Fernández explica que “ajudem la gent gran a crear una xarxa comunitària perquè puguin restablir les seves relacions i viure-les de manera més significativa”.
El postgrau de la UVic-UCC està dirigit a professionals de qualsevol àmbit que treballin amb la gent gran. S’inclouen des de persones que fan intervencions directes fins a directius d’entitats, passant per tècnics i directius d’administracions públiques que dissenyen polítiques socials. La direcció tècnica del programa és a càrrec de Xavier Gómez Batiste, director de la Càtedra de Cures Pal·liatives de la UVic-UCC i referent internacional en aquest camp, juntament amb Javier Yanguas, director científic del programa de Gent Gran de la Fundació ”la Caixa” i expert en nous models d’atenció a la vellesa.
El programa acadèmic està estructurat en tres grans blocs per oferir una visió àmplia i profunda de la soledat. Elena Fernández explica: “Comença en la part emocional, amb un enfocament intern cap a la persona; passa per la part de les relacions socials i la pertinença a la comunitat, i conclou en la soledat existencial”. Coll ho resumeix com “tres nivells: Jo amb mi mateix, amb els altres i amb el món”. Segons Fernández, per a una bona actuació cal comprendre que la soledat es manifesta en tots aquests plans, ja que “al final, la complexitat de la soledat és la complexitat de la vida”. La visió global del postgrau ha transformat la perspectiva dels estudiants. Gonzalo Toscano, tècnic de projectes d’intervenció social a la Fundación Albihar de Granada, afirma: “El postgrau m’ha permès ampliar la meva manera de veure la soledat i aprofundir en les causes que la generen, a més de fer-me descobrir eines noves que desconeixia i que m’han estat essencials per millorar els meus coneixements”. Isabel Moreno, directora de la mateixa fundació, subratlla el benefici per a perfils no implicats en la intervenció directa: “Ara em sento més a prop del treball del meu equip i crec que els puc ajudar d’una manera més profunda. El postgrau fins i tot m’ha ajudat a suggerir idees per redissenyar algunes intervencions”.
Elena Fernández assegura que “la soledat és a tot arreu”. Per això, considera que “si jo estic acompanyant, treballant o intervenint en qualsevol àmbit amb gent gran, com més coneixements tingui sobre la soledat, més capacitat tindré, com a professional, d’identificar-la”. A través de l’acompanyament personalitzat, els professionals poden descobrir les formes més humanes i efectives d’intervenir, ja que, com diu Mercè Castellà, tècnica d’intervenció del programa Sempre Acompanyats a la Creu Roja de Tàrrega i alumna del postgrau, “cada persona viu la soledat de manera única, amb la seva pròpia història, les seves necessitats i les seves preferències”. La doctora Laura Coll identifica dos grans reptes. El primer és entendre “qui necessita què i en quin moment, perquè no hi ha una única solució a la soledat”. Per aconseguir una atenció personalitzada, és fonamental una connexió entre serveis que permeti detectar i oferir l’ajuda adequada a cada persona. Coll subratlla que l’objectiu no és eliminar la soledat, sinó oferir eines per aprendre a transitar-la. El segon repte és la prevenció i “la promoció d’un context social en el qual ens puguem relacionar millor; recuperar aquesta connexió social amb la profunditat que sigui necessària”.
